Antropologia del disseny

LA COMUNITAT

El treball d’etnografia que realitzarem serà sobre la comunitat de moters, un grup molt peculiar com vam estar parlant en la PAC anterior, on agrupa perfils de persones molt diferents amb interessos o motivacions molt dispars. En qualsevol altre context seria molt diferent agrupar tanta diferencia entre persona amb el respecte que es mostren entre ells, i que els uneix una mateixa passió, tots es reuneixen al voltant de la moto i tenen acords de conductes comunes sense estar escrites en cap lloc i que tots han anat aprenent, passant la cultura i valors entre generacions i persones.

Per a mi, és molt interessant veure com aquesta cultura es transmet entre els diferents integrants de la comunitat, amb certa similaritat a com antigament la cultura, acords socials, etc.. es passaven de pares a fills, aquelles normes o conductes que no estaven escrites, però conegudes per tothom, així com en aquest cas també és una llengua propia, que en aquest cas és gestual donades les circunstancies.

Per realitzar les tasques d’investigació, a la PAC anterior vam esbossar un petit Kit de camp on si recordem ens vam focalitzar a l’experiència propia sent i experimentant com a part del grup, l’observació de com els diferents membres interactuen i les conversacions a diferents membres de manera física o digital, és la clau per entendre les motivacions, sensacions de la comunitat. Crec que era interessant plantejar un KIT com aquest una mica abstracte sense res massa tancat sobretot per no tenir una estratègia artificial, i poder prendre nota, tenir una conversa oberta que no saps per on acabarà, escoltar el que diuen, com s’expresen i poder entendre millor a les persones que hi ha darrere, pel que diuen i pel que fan.

RECERCA

Durant la meva recerca, volia sobretot entendre i qüestionar que ens fa (m’incloc com a part del grup), pujar a una moto amb tots els riscos que aquesta comporta, quan va ser el primer moment i perquè es van sentir atrets per la moto i les motivacions, així com el significat de la comunitat.

Molts d’ells expliquen que han tingut accidents difícils, o d’amics propers, i tot i això segueixen sobre la moto. Crec que és molt interessant entendre perquè aquest col·lectiu veu el risc de manera diferent i a diferència de molts altres que ho eviten, ells volen seguir, així com aquests fets traumàtics els hi ha fet canviar o no, i que pensen al respecte.

Un cop entenem el punt personal i motivacions, el que volia entendre també és els tipus de perfils dins de la comunitat i com es formen els subgrups de la comunitat, sembla una ximpleria, però també la personalitat, les motivacions, els tipus de moto, filosofia, etc…de cada persona fa que entre ells tinguin petits grups que els defineixen, i també que pensen uns dels altres.

Per últim també ens endinsarem en les necessitats, neguits, frustracions i/o problemes que tenen com a col·lectiu, d’aquí poder trobar les potencials solucions o oportunitats de disseny a oferir al col·lectiu.

Per sort, sóc part del col·lectiu al qual vull estudiar/observar i de fa temps tenim una petita família que sempre creix, de fet no s’assembla gens al que vam començar i de fet jo estic una mica desconectat també, però com veurem aquests diferents perfils, han anat fent com un subgrup dins d’aquesta petita familia.

El grup es diu “Route Rider”, tenen Instagram i whatsapp així que és relativament fàcil posar-se en contacte amb qualsevol d’ells, això ha sigut clau per poder dur a terme la tasca de recerca donat que la situació de la COVID fins fa pocs dies era difícil quedar i fer una ruta per parlar, així que en aquest cas sobretot els mitjans digitals han sigut molt importants així com revisar plegats moments que hem anat vivint els últims anys per recordar emocions i explicar una mica més amb imatges els motius i motivacions.

Les preguntes claus

– Perquè t’agrada la moto?

En general ningú sap explicar ben bé perquè li agrada, però sobretot parlen de sensacions, quan es posen el mono, el casc, els guants… Aquest ritual ja significa molt, i un cop estan sobre la moto, acaba sent com un exercici de meditació, d’abstracció, només pensen a conduir, és un instant de concentració màxima on tots els sentits estan posats en conduir, no caure, pur instint la ment casi en blanc, i gaudir del trajecte és tan simple com això, sumat a l’adrenalina que sempre és addictiva, és un bon còctel d’adrenalina, serotonina i concentració que fa que cada dia agradi més.
També es remarca el fet de ser una pràctica grupal encara que sembli mentida, al cap i a la fi estàs sol conduint, però comparteixes el teu camí amb la resta de companys que t’acompanyen a la ruta o si vas sol, segurament et trobes a algú pel camí i només per ser part de la comunitat et fan un forat a la taula i coneixes gent nova, mai estàs sol al teu viatge, i les estones que pots estar sol, aquests moments de soledat buscada també s’aprecien i es valoren, és com que connecten d’alguna manera amb l’espai en què es troben.
La gran part del grup són moters de ruta, ha sigut l’inici de gairebé tots, però sí que alguns d’ells també han començat a ficar-se a circuit i van a buscar temps, en aquests casos els i agrada sobretot l’adrenalina del moment d’anar a buscar temps personal i superar els propis límits, tenir la seva foto, etc…una mica d’ego també hi ha, demostrar les seves habilitats en front del grup i el postureo de la foto que pengen a les xarxes socials, per obtenir aquest reconeixement més mediàtic.

– Que significa la moto?

Al final la moto acaba sent una manera de viure, potser no a l’estil Americà que a tots ens ve al cap, tots ells tenen la seva feina, la seva vida personal i familiar, bastant normal, com la de tothom, però quan arriba el cap de setmana o al pensar en vacances es planifiquen al voltant de la moto. La ruteta del finde, les tandes al circuit, la ruta pels Pirineus, etc… Estalviar per canviar neumàtics, o per fer alguna modificació a la moto…és una bombolla on desconnectar del seu dia a dia, com dèiem a la pregunta anterior és aquest referent que t’inspira totes aquestes sensacions només mirant-la i que estàs esperant el moment per tornar. Al final és un lligam, una relació personal, d’afecte amb un objecte difícilment d’escrivible.

– Quan va començar la teva passió?

Trobem una mica de tot en aquest aspecte, intentarem esmentar les situacions més generals que he trobat en les meves converses i convivències amb el grup. Hi ha gent (com jo) que no recorda quan, bàsicament sempre li ha agradat, des de petits es quedaven amb la boca oberta veient les motos al carrer. Mirar aquells moters de petit com si fossin herois, sobrenaturals, que anaven no sé on, que desapareixen a la carretera, amb el seu mono, el seu casc, tan intrigant tot plegat… Aquest tipus de perfils sempre han tingut el neguit d’arribar a ser un d’ells, també hi han germans que al veure al seu germà gran i conèixer el grup volia ser part de la família, d’altres es van aficionar una mica més tard veient les carreres amb aquestes plegades tan espectaculars i volien fer això, sobretot a l’adolescència amb la seva primera moto per ser el “guai” molts la van deixar al créixer però d’altres que cada cop es ficava més en aquest món, i d’altres per casualitat més gran que els i va captivar per influència d’amics, veien el que feia on anava, etc…els i va “picar el gusanillo” i van veure que era tot un món d’on no podien escapar-se, de fet aquests últims en el grup analitzat són aquells que ho viuen molt més exagerat, potser…i sembla que volen recuperar el temps perdut, i acostumen a ser els que tenen més interés per en la velocitat, tandes, etc…

– El millor i el pitjor de la moto

El millor és tot, ningú diu cap paraula dolenta de la moto al contrari, tot és bo sigui la moto que sigui, tot és bo.
Fins i tot els inicis que per a tots han sigut difícils, fins que entens com es condueix, et fas amb la moto, etc…Això tothom ho recorda amb un somriure i es riuen d’ells mateixos, també perquè saben que tots han passat pel mateix i es fan bromes uns als altres.
La comprensió de la comunitat també és una cosa que tothom remarca, com gent que està al grup o desconeguts que han trobat per les diferents rutes els hi han donat consells per anar millorant o treure nervis.
Quan parles amb ells dels seus inicis, cosa que recorden tots amb gran simpatia i que és el que els i va fer voler seguir, és curiós com a tots, sense excepció expliquen com el somriure no li cabia dins del casc el primer com que en creuar-se amb una altra moto els i va saludar, és el primer moment que tenen la sensació de “Ara si!”, aquest primer cops que ets reconegut com a part de la comunitat.

Òbviament el pitjor per a tots, són els accidents, siguin els propis o els d’un company, els i canvia la cara quan parlen d’aquest tema, m’expliquen com han vist a un company xocar-se de morros contra un cotxe que va envair el carril i no saber si el company està bé, mig penjat al guarda-raïl amb la moto sobre, un altre que en patinar es va trencar l’esquena i va estar un any fotut, costelles trencades, o algun company mort per desgràcia. Aquests moments són els més durs i els que els i fa repensar-se moltes coses, estan un temps tocats, intenten frenar-se una mica ells mateixos, etc… Són certament els pitjors moments de la moto. Tota la resta de sofriments no deixen de ser l’atractiu d’aquesta.

– Com definiries la comunitat?

Com a comunitat esbiaixada que és “Route Rider” és com una petita família, no tens bona relació amb tots els que la formen, però tampoc vols que li passi res o algun desconegut es fiqui amb ells, i saps que en general pots comptar amb ells dins i fora de l’activitat propia que l’ha format.
És curiós els lligams que aquesta activitat forma entre els diferents individus que la formen, personalment observant i vivint en primera persona com es generen aquests llaços, crec que és pel respecte que es crea entre moters, només pel fet de conduir la moto, millor, pitjor, més ràpid, menys… Fins i tot es genera aquesta relació entre el més ràpid i el més lent com de germà gran i germà petit…al final són relacions des del respecte.

Extrapolant a la comunitat en general de manera global és quelcom similar, el respecte i admiració per la persona que fa el mateix que tu, que sofreix el mateix que tu, etc. És una comunitat amb la qual és molt fàcil empatitzar amb cadascun de l’individu perquè en algun moment tu has estat sentint el mateix, i el respecte és la base de la relació que es forma.
També en aquest punt com a observador m’agradaria fer focus al llenguatge, potser sóc massa insistent en aquest aspecte, però no em deixa de sorprendre com donem com a normal el fet que aquesta comunitat tingui un llenguatge propi més enllà de fronteres on et pots comunicar independentment de la teva procedència i que en poc temps s’aprèn amb molta naturalitat i que pocs grups tenen un llenguatge propi com aquest.

– Tots els moters són igual? Per què?

En aquest punt és on comença a existir divergència d’opinions i es veuen les diferències entre els diferents perfils.
A la pregunta, la resposta és unànime, NO, no tots el moters són iguals, el que canvia són els motius.
Una part del grup el que realment li agrada són les rutes, els viatges, no tant la velocitat i marcar un temps, això és el que ha fet que existeixin subgrups dins del col·lectiu.

Alguns d’ells han canviat el tipus de moto i es dediquen a fer rutes per carreteres secundàries i viatjar amb equipatge cap a altres països fins i tot o rutes amb escales, donat que el què li agrada més enllà de la velocitat (que a tot moter li agrada), és sobretot el camí, conduir, aquesta connexió que a l’inici dèiem durant l’activitat, el que busquen és gaudir de l’activitat i tot allò que descobreixen durant el trajecte, amb la màxima seguretat possible.

D’altres només es focalitzen en la velocitat, i s’obsessionen amb aquest punt, han d’inclinar més han de frenar més tard…es cronometren, es guarden per anar només a fer tandes…

I per últim hi ha un altre petit grupet semblant al primer que van offroad, buscant nous estímuls, però un cop més intentant gaudir del camí, de descobrir nous indrets que no arriben per carretera, sense focalitzar-se en la velocitat.
D’aquests grups que descrivim, tots ells queden per fer rutes conjuntes, però mentre que els primers i tercers tenen una filosofia semblant el segon, és el tipus de gent que li dóna mala reputació a tots els altres i és on a vegades es crea conflicte, avançaments perillosos que la resta del grup pateix, temeritats que els i fan patir constantment i per això s’han anat obrint aquests nous grups deixant a aquest segon només per tandes en circuits on tot està molt més controlat dins del risc possible.

– Com era la vostra vida abans de ser part de la comunitat?
En general tot el grup era gent bastant normal, en el cas de Route Rider cap d’ells era el guai de la classe, això si, tots tenen una personalitat molt forta, que els hi ha marcat durant la seva vida personal i que a la comunitat motera han de trobar un lloc on encaixen i se senten part important on poden ser ells mateixos.
De fet una cosa que he pogut veure és que perfils que a priori costaria veure anant junts a sopar, o sent la colla de classe perquè són perfils molt dispars que no enganxen, en ser part de la comunitat els prejudicis desapareixen, i es tracten com a iguals fins i tot es mostren interessats per la persona que hi ha darrere, és un fet que trobo molt curiós, com extrems es poden interessar uns per als altres en mantenir una relació a través de la moto.

Tipus de moters, observació

– Per personalitat

En el cas de la comunitat que estem analitzant, com ja hem anat dient durant les preguntes o temes que he anat formulant en les meves conversacions amb el grup, la personalitat és part dels tipus de moters.
Tenim perfils fàcilment agrupables, els que li agrada el postureo i la velocitat, els que són més “moters clàssics” que el que busquen és l’experiència, fer quilòmetres gaudir del camí, que busquen la seguretat i es preocupen perquè la comunitat agafi consciència i els offroad.

– La moto

Aquests perfils també són fàcilment categoritzables pel tipus de moto que tenen, el grup que busca la velocitat a tot preu, acostumen a comprar motos tipus RR, o naked amb línies esportives.
En canvi els perfils que li agrada més el viatge, busquen comoditat i potència, i tenen motos Trail urbanes podríem dir o naked còmodes, versàtils. Cal dir que la majoria del grup cada cop més, suposo que per contagi també està passant a motos de tipus trail, on pots fer quilòmetres sense esgotar-se i gaudir d’una carretera de corbes que sempre agrada.
Per últim els de offroad, també aposten per motos Trail, però amb característiques més offroad, és a dir trails, més finetes amb electrònica de mapes, tipus de rodes, etc…

Problemes o necessitats

– Com és la relació amb els companys durant el trajecte.

Durant el camí es generen grups al final, al cap sempre està qui lidera el grup, acostuma a ser el que marca un ritme i òbviament és qui es sap el camí. Si la gent li segueix, augmenta el ritme, sinó és qui modera i baixa ritme. El qui li segueix també té cura del que està per darrere li segueix etc…d’aquesta manera es té cura de tot el grup. A l’arribar a un creuament o un moment de dubte de la ruta, es para i s’espera a tot el grup. També es van fent canvis de posicions mitjançant senyals, etc…

– Quins problemes o necessitats trobeu durant el camí?

El problema durant la ruta que tots comenten és que a vegades com estàs concentrat en conduir i seguir a qui tens davant, vas mirant de reüll el retrovisor és difícil entendre que vol el company de darrere.

Hi ha gent de la comunitat que ha provat d’utilitzar els comunicadors, però no acaben d’estar còmodes perquè els i distreu de conduir i han tingut algun ensurt.

Algun cop també s’ha trobat que algú triga i triga a arribar potser perquè ha parat per alguna cosa o ha trobat tràfic, etc.i és un temps on tenen neguit de si ha passat alguna cosa, si han de donar la volta per a anar a buscar a la persona, etc…no tenen manera de tenir un control del grup, sobretot si el grup comença a ser de més de 5 persones es fa difícil gestionar-ho.

– Accidents i com afecta al pilotatge o relació amb la moto.

Com dèiem això és el pitjor que porta tothom qui forma part de la comunitat, òbviament i és un pensament general de tots, sempre penses que això a tu no et passaria i sí que els primers minuts es gestionen, però poc temps després acaben conduint com sempre. Però tard o d’hora també et passa a tu, i és quan es comencen a plantejar moltes coses, sobretot als inicis, hi ha gent de la comunitat que no ha tornat a agafar la moto, i d’altres que si, d’aquests que han tornat a la moto, hi ha dos tipus. Posaré dos exemples de dues persones del grup.

El primer es va xocar contra un cotxe de front, no va sofrir grans problemes físics, es va quedar en una contusió forta però va tornar. De primeres m’explica que totes les corbes a dretes (que és cap a on va tenir l’accident), les feia amb una traçada molt conservadora, antinatural per la por, fins i tot demana anar darrere d’algú i si aquest passava, ell passava però no ser el primer a fer-ho. Finalment amb el temps això ha desaparegut i ara no i pensa, de fet ara creu que està en el seu millor moment de pilotatge.
L’altre cas és un noi que va caure per una relliscada de la carretera que a priori sembla una caiguda ximple, però amb la mala sort que al caure, la moto si va enganxar i el cop li va trencar dues vèrtebres, per sort està perfecte, no va tenir cap conseqüència greu. Com veiem sí que va necessitar bastant temps de rehabilitació, però va voler tornar, en fer-ho tot i que feia els mateixos moviments (o això creia ell), la moto no girava, a poc a poc va anar entenent la nova realitat i és que el fet de “tirar” la moto ràpid, li recorda massa a la sensació de la caiguda, i ha hagut de canviar la manera de pilotar, amb la conseqüència que mai ha tornat a anar tan ràpid com abans.

Com veiem les caigudes afecten vulguis o no, per curt o llarg temps, fins i tot aquest primer cas el qual em comenta que ara està en el seu millor moment, estic segur que sempre hi ha aquest fantasma, on el cos reacciona de manera instintiva, però el més increïble és que tot i el patiment que hi ha en una caiguda, es vulgui tornar a conduir, tornant a la primera pregunta d’aquesta recerca, ¿Per què? ¿Què significa la moto?

Oportunitats de disseny

Com veiem és una comunitat que encara es mou pels mateixos valors de fa molt de temps, alguna cosa ha canviat és obvi com per exemple l’ús de les xarxes socials i aquest postureo de fer-se la foto maca i pujar-la, però la base és la mateixa.
Els i mou els mateixos sentiments i emocions i tenen les mateixes pors. Són una comunitat (més enllà de la que he pogut profunditzar), internacional, no tenen fronteres, són una gran família, amb majúscules, a més estan molt oberts a les noves tecnologies.

Per aquest motiu crec que hi ha molt de marge per oferir resposta als neguits, o problemes que ens han exposat durant la seva activitat.

L’objectiu dels etnògrafs és explorar “mons estrangers” 

Les dificultats a l’hora d’establir contacte amb la cultura mallorquina és precisament aquesta manera tan indirecte de comunicar-se, En tots els aspectes molts cops són enigmàtics i això dificulta l’entendre les coses si no tens una certa intuïció. Fins i tot encara que tinguis un coneixement de base de la cultura, fins que no topes amb el dia a dia no te’n adones del difícil de l’entesa.

El dilema més important és el de trencar creences que creia que eren importants en favor de la integració i el descobriment de la cultura. En el meu cas, la creença de què les coses s’han de fer ben fetes, aquí fer les coses ben fetes i ràpides pot significar guanyar-te detractors perquè en general les coses surten “poc a poc” i la intenció és postergar la solució. Al final, per quedar tranquil amb la dicotomia, he optat per ser professional, sí, però adoptant un missatge: tinc un horari i faig el que puc en aquell horari, ni més ni menys. Si surten oportunitats per conèixer a algú i humanitzar l’experiència prioritzaré aquesta experiència al treball que estigui fent en aquell moment. Aquest punt és molt important perquè és un dels punts més importants de la cultura mallorquina: la part humana davant de la professional.

Els mallorquins estan acostumats a la presència d’altres cultures. Des de fa molts anys ha sigut una illa de pas per a viatgers de la Mediterrània i ara el turisme és el motor principal de “Sa Roqueta”, així és com l’anomenen carinyosament. És per això que la meva presència no ha suposat cap conflicte. Ells tenen una certa simpatia per als catalans i creences que ajuden en sentir-me del grup.

DISSENY PROPOSAT

Donat que els mallorquins són propensos a desconfiar crearia una aplicació que s’anomenés UEP! MALLORCA. Recordem que UEP! és la manera de saludar-se dels mallorquins.

Amb l’app UEP! MALLORCA estarem registrats perquè professionalment puguem conèixer amb qui estem parlant. Allà constarà tota una sèrie de preguntes que permetran saber sobretot quin és el llinatge de la persona i la seva provinença, coses importants per als mallorquins. Tot això com si es tractés d’una targeta de presentació. A més soluciones el conflicte del temps.

Les formes són importants a tot arreu però aquí encara més. Hi ha uns codis que permeten entendre millor als mallorquins i que quan hi connectes et converteixes en un “militant” més d’aquesta manera de fer. No hem d’oblidar que estem en una illa finita, que aquí els recursos no són infinits i el treball tampoc. Les famílies són el primer i sempre ha d’haver-hi un benefici material que puguin extreure de tu per poder deixar-te entrar. Sembla molt fred explicat així, però al final es tracta d’una manera menys hipòcrita que les societats peninsulars on es disfressa tot més. És una cultura molt visceral i que al mateix temps posseeix una riquesa lingüística superior a la catalana que amb el temps s’ha estandaritzat en contra de refranys interessants que ja no sonen, perdent així tret distintiu. O millor dit, creant-ne un de nou: la normalització.

En els meus treballs de camp m’he trobat amb una altra diferència i és la normalització. És a dir, els catalans som més taxatius i el que diuen és perquè és el que és, no hi ha interpretacions dobles. En canvi, el mallorquí és molt indirecte, no concedeix el conflicte i no diu que NO directament. Hi ha una frase que és la de “Ja et diré coses” que finalment veus que significa que “NO”. No es mullen, sempre velen entre aigües i es deixen endur per l’inèrcia de l’univers. Això ve perquè tothom es coneix a Mallorca, hi ha 6 graus de separació al món segons la idea que intenta provar que tots els humans estem connectats i que qualsevol persona coneix a una altra a través d’alguna d’aquestes connexions. Doncs bé, a Mallorca segurament aquests graus de separació es redueixen a 2. Això fa que les formes pel que fa al “quedar bé” siguin importants. 

També en aquesta manera tan poc directa de comunicació hi ha un tret de desconfiança vers a tot el que se’ls hi apropa. Fins i tot quan condueixen no solen posar intermitents perquè no volen que sàpigues quin és el camí que segueixes. Sembla exagerat, però us asseguro que els codis hi són.

“Un parell” en mallorquí significa algú indefinit, un parell català són “dos” exactes. Aquí es tornen a no implicar amb el compromís i evitar com més problemes millor.

HI ha una simbiosi entre catalans i mallorquins pel fet que els catalans no som tan flexibles amb la vida en general i acabem baixant del burro en veure que hi ha altres maneres de viure la vida, com la mallorquina. I per altra part, pel fet que els mallorquins entenen que hi ha maneres més eficaces de produir que els pots beneficiar. I al final les dues cultures connecten per establir una relació de companyerisme i societat millorada vers aquelles que tan sols veuen i entenen la vida des de tan sols un punt de vista.

Fa poc me n’he adonat també que hi ha una cosa a polir per la meva part si vull connectar encara més amb la cultura mallorquina. Es tracta del ser taxatiu, sobretot en el treball per tal d’aconseguir les coses. M’explico amb exemples:

1. Afronto un problema des del minut 1 sense preguntar “Com estàs?” i després preguntar per al temps. Aquest és un dels grans problemes dels peninsulars i fora de l’illa que no entenen dels insulars. Repeteixo, són indirectes. Per tant, per solucionar un problema has de primer seguir el codi de primer preguntar com es troba, o algun punt d’unió que faci entendre que “sou amics”, Segon parlar del temps, imprescindible per xerrar de tot i de res i establir una confiança. Tercer abordar el problema suaument i parlant indirectament per tal de no ofendre al mallorquí i portar-lo al terreny que desitges.

2. Escric un email i ho interpreten com un atac. Això és habitual perquè el millor al final, és agafar el telèfon i solucionar-ho. Això sí, és menys productiu tot plegat, però almenys no et farà fora de l’illa. 

3. Dic a algú que una altra persona no és aigua clara. Tornem a estar davant del problema d’interpretacions. Aquí “aigua clara” és un terme molt més pejoratiu que a península i, per tant, s’entén com si la persona que no és aigua clara, sigui una mena de monstre en la que ja no puguis confiar sense tenir en compte que el significat inicial que se li vol donar és de persona de la qual dubtes sense jutjar-lo, com una simple opinió.

El kit m’ha vingut molt bé per poder solucionar dubtes que tinc del dia a dia i poder confrontar-los amb la meva cultura catalana de base per entendre a la mallorquina.

El kit que m’ha ajudat a desxifrar-ho consta de:

– Llistat de preguntes que no sabem dels mallorquins:

– Com negocien?

– Com es deixen influenciar per als de més?

– Quins prejudicis com a grup tenen?

– Quina relació tenen amb les altres CCAA?

– Què els ofèn? 

– Què els agrada dels de més?

– Com són feliços?

– Programa per prendre notes en l’acabar les sessions

– Fer un llistat de totes les festes tradicionals per 

  anar-hi i mimetitzar-te amb l’entorn, participar-hi

– Tenir l’orella més oberta que la boca, escoltar

– Poder desplaçar-se còmodament per als diferents pobles, tenir cotxe.

MALLORQUINES I MALLORQUINS

Des que va començar l’aventura de l’etnografia no m’ha deixat de fascinar com està d’estudiat tot i com de classificades estan les meves experiències en una ciència que estudio un grup humà en concret. En el meu cas mallorquí i mallorquines són el que porto estudiant des de fa 3 anys, ara ja més conscient del que ha fet que la meva integració en aquesta terra hagi sigut tan fàcil. I és que hi ha hagut una barreja d’atzar, de serendipia i d’etnografia en tot aquest procés. Un procés que dura 2 anys.

Anar cap a la gent significa trencar amb el teu ego, rendir-te i acceptar les coses com venen, com són sense modificar-les. Fins i tot els pensaments que volen modificar-ho i les creences limitants són aquí benvingudes per poder deixar-les passar i reflexionar però en cap cas per a tenir-les en compte en la presa de decisions.

Aquestes setmanes he pogut reunir una sèrie de notes i fotografies que són molt significatives de la vida mallorquina. És una vida senzilla, sense complicacions i força acomodada. El passat juga aquí una clau important perquè hi ha molta herència cultural i sobretot molta herència material que fa que no hi hagi tanta necessitat com trobem en altres punts del món. La necessitat mallorquina del sentit de la vida passa per al “Poc a poc” però sense el “Bona lletra” dels catalans. La diferència entre aquestes dues cultures és petita en paraules però substancial en significat.

Crec que no tothom pot ser un bon etnògraf. Has de sortir de la teva caixa mental, tot el que creies s’ha de posar en dubte en un context nou on poder reflexionar de les diferents interpretacions que una cultura en fa i com l’altra la contradiu.

Una conversació interessant entre un català i una mallorquina referent a com treballar professionalment. El català insistia que si el client et demana de fer un encàrrec, encara que no entri en pressupost, s’ha d’incloure com una inversió en les hores del projecte i, per tant, s’ha de fer. A més d’aquesta manera sortirà el projecte com tu desitges i fins i tot amb més rapidesa que si ho fa un altre. Aquest encàrrec era l’entrega d’uns papers a l’Ajuntament per poder iniciar unes obres. La mallorquina, però, va treure el seu ego mallorquí, perquè així l’he definit en el context general de la cultura mallorquina, i va dir que aquella no era feina seva, que ella havia estudiat per fer d’ARQUITECTA i no per fer de secretaria. Un altre exemple es reflecteix en el preu dels vins mallorquins que, encara que comparats amb els de península, fins i tot n’hi ha alguns de 5€ que superen els superen amb escreixos, el monopoli que fan entre ells aconsegueix que el preu mitjà d’un vi mallorquí es situï en els 15€. Cosa que el mercat internacional valora positivament com un producte gurmet amb valor afegit. Aquests exemples són dos de molts i que fan molt divertida l’experiència comparativa entre la meva cultura d’origen, la catalana, i la de destí, la mallorquina.

01: INTRODUCCIÓ

L’objectiu principal d’aquesta tercera PAC és comprendre la relació d’una comunitat com és els malalts de fibrosis quística amb un objecte específic, concretament les ulleretes nasals.

Per al desenvolupament de la practica he realitzat un estudi etnogràfic de la comunitat escollida per tal de definir i fixar quines són les pràctiques socials d’aquesta entorn a l’objecte escollit.

Per la realització d’un estudi etnogràfic em de comptar amb una pregunta o problema d’investigació. La comunitat que realitzarem l’estudi ens facilitarà informació i ens proporcionarà l’objecte que estudiarem.

02: ESTUDI ETNOGRÀFIC

Es la primera vegada que es realitzaré un procés d’investigació etnogràfic, sen se tenir algun tipus d’experiència prèvia amb l’objecte, l’entorn i la comunitat per això més que una dificultat considero que es un element de suport i que facilita l’empatia amb els membres que la conformen.

ESTUDI ETNOGRÀFIC VIRTUAL

En aquet cas l’estudi va ser realitzat de manera virtual a dos persones en concret. La meva presència per a la comunitat de la fibrosis quística no va afectar de manera significativa, ja que s’han buscant els moments més còmodes per als entrevistats sense repercutir en el seu dia a dia.

Per establir el primer contacte amb aquesta comunitat vaig fer una cerca en línia de com es el seu dia a dia i amb quins problemes es troben.

Una de les persones que vaig contactar va ser la Paz Bononato, la qual es coneguda per el seu perfil d’Instagram @bonolalafq allí acostuma a explica el seu dia a dia amb la malaltia i com supera cada obstacle que se li presenta al davant.

OBSERVACIÓ CONTEXTUAL PASSIVA.

Davant la situació desconcertant de l’ COVID, es va optar òbviament per realitzar l’observació totalment en línia. He cercat bastanta informació per internet per endinsarem més en aquest món finalment he topat amb un perfil d’Instagram el qual m’ha deixat compondre el següent apartat.

OBSERVACIÓ DIRECTA PARTICIPANT.

Tot i realitzar-se també en línia per a que fos de la manera més natural possible, la comunitat es va gravar durant cinc dies seguits el seu comportament per tal de conèixer els seus hàbits i començar a comprendre com interactuen a l’entorn de la comunitat. Després de visualitzar aquestes gravacions es pot concloure que:

La malaltia provoca un moc més espès i viscós que obstrueix els conductes i afecta el funcionament de diversos òrgans, com els pulmons, el pàncrees o el fetge, i afavoreix l’aparició d’infeccions principalment respiratòries.

Els malalt diàriament tenen tos, això es degut a que les mateixes bactèries que fan tossir o tenir la grip a qualsevol nen, en cas de que entrin al cos d’un malalt serà més perjudicial.

Tothom tenim moc als pulmons, però els malalts el tenen més espès i pegasos, les bactèries una vegada troben aquest moc fan reproduir-lo més

Amb medicaments i fisioteràpia s’eliminen les bactèries i aclarint el moc.

La fisioteràpia es un element clau per als malalts amb fibrosis quística, hi ha diferents mètodes com ara el fet de utilitzat diàriament son les ulleres nasals, mascara d’oxigen, nebulitzadors…
També ho es el tractament del vapor medicinal per mantenir els pulmons nets i mes forts.

Menjar més que la resta, el cos d’una persona amb fibrosis quística no assimila bé el menjar i els seus nutrients. Per això s’ha de prendre medicament que ajuda a dividir el menjar en trossos petits.

Per ells també es molt important portar una vida saludable i fer esport, ja que beneficia l’estat de salut i manté netes les vies aèries, millora la massa muscular i retarda la degeneració pulmonar.

Un dels principals problemes que tenen els malalts es el COVID. Els malalts sol·liciten la vacuna ja que tenen una malaltia complexa i potencialment mortal. Ells es troben confinats des de abans del primer confinament oficial i a dia d’avui segueixen així.

OBJECTE D’ESTUDI.

Les ulleres nasals són un dispositiu emprat en situacions en què es precisa l’ús d’oxigenoteràpia. Consten de dues Petites cànules que es introduir por dos orificis nasals. El seu ús implica que la Necessitat d’oxigen no es molt elevada ja que la concentració d’Oxigen que s’administra es baixa. Resulten més confortables per al pacient que altres dispositius com ara la mascareta.

Els malalts amb fibrosis quística realitzen l’oxigenoteràpia amb ulleres nasals per pal·liar la dessaturació amb deteriorament respiratori, la nebulització prèvia amb broncodilatadors i la nebulització posterior amb corticoides i antimicrobians.

03: CONCLUSIONS

Hi ha dies força durs per el poc ànim que te aquesta comunitat, el covid ha afectat greu ment la salut tant mental com física de tots ells ja que es troben tancats a casa per no exposar-se a més risc del que estan.

Per ells es important mantenir una nutrició adequada, desenvolupar mecanismes d’adaptació, establir hàbits de salut positius (esports, activitats socials, escolaritat, control ambiental, etc.). Obtenir adequada accessibilitat i adherència a el tractament, especialment a la kinesioterapia de l’aparell respiratori. Per això les ulleres nasals són un objecte essencial per al dia a dia dels malalts.

Les ulleres nasals són un dispositiu essencial per al dia a dia dels malalts. No deixa de ser una imatge trista veure a una persona amb les ulleres nasals posades, a banda que es un moment incòmode per la comunitat el fet de establir una relació social amb elles posades.

Per això considero que dotar-les d’un disseny més atractiu i intel·ligent les convertiria en un objecte més fàcil d’ignorar i, conseqüentment, afectaria positivament a la relació que la comunitat té amb ella.
Es podria pensar amb un disseny mes divertit per a tots aquells nens que ho utilitzen i així passar mes desapercebuts de la resta.

Després de fer aquest treball el que realment em preocupa es que a tots aquests malalts encara no els han vacunat. Em fa pensar que son una comunitat ignorada, que no es consideren persones essencials, quan es juguen la vida dia a dia. Doncs si ja tenen una malaltia mortal per què no se’ls hi facilita la vacuna?

El fet de ser contagiats per el covid solament empitjoraria més els seus dèbils pulmons.

Etnografia

L’etnografia és una branca de l’antropologia. Un sistema d’investigació social que té com a objectiu observar, analitzar i comprendre les situacions o les accions de diferents grups, estudiant des del punt de vista dels diferents individus que hi formen part.

Aquest mètode fa servir diferents tipus d’eines per anar obtenint informació sobre el grup d’estudi, i així anant omplint la informació que volem per a arribar a observar el grup des del punt de vista dels integrants. Algunes d’aquestes eines són: entrevistes, observació, estudi directe, camp, etc. Bàsicament qualsevol classe d’interacció tant activa com passiva que pugui donar-nos més informació.

El meu KIT de camp

Per a poder adaptar el meu KIT al camp, he fet una recerca i he reflexionat sobre quines són les tècniques i eines que podria fer servir per a obtenir tota la informació necessària i he arribat a les següents conclusions:

Les tècniques que faré servir són:

-Observació contextual passiva: Es durà a terme tot un procés d’observació amb la intenció que els usuaris no en siguin conscients, per a així poder captar les seves accions i el seu comportament de la forma més natural possible sense alteracions ni estímuls externs. Amb la finalitat d’analitzar i prendre nota de lo observat.

-Entrevistes no dirigides: Fent preguntes tant a usuaris coneguts com a desconeguts camuflats com si fos una conversa normal pel mateix motiu que l’observació passiva, per a aconseguir els resultats el més natural possible.

Les eines que faré servir són:

-Bloc de notes: Aquí podrem prendre apunts puntuals de diferents elements que trobem a destacar durant l’observació. Fent servir un bloc lleuger amb l’objectiu de no cridar l’atenció de l’usuari.

-Diari de camp: Aquí és on es farà la síntesi i s’agruparà tota la informació que s’hagi aconseguit a les sessions del treball de camp, ja tranquil·lament dins el nostre espai de treball.

-Ordinador: Amb aquest i accés a internet podrem acabar d’abastar molta part de la informació per a completar la recerca d’una forma més global. A més podré fer servir sistemes de videotelefonades o similars per a poder contactar amb els usuaris que entren dins el grup de coneguts i familiars per a aconseguir els màxims punts de vista possibles.

-Telèfon intel·ligent: Aquesta eina fa la funció d’eina comodí, ja que pot realitzar quasi totes les funcions que fan les altres eines però amb diferents característiques. Aquesta a més ens permet enregistrar tant vídeo com veu per si a alguna de les entrevistes fos necessari.

Per a aquesta primera presa de contacte amb l’etnografia, he volgut triar un col·lectiu que a causa de la naturalesa de la seva feina, s’ha vist més exposat a la COVID-19, mentre els individus d’aquest col·lectiu feien funcions fonamentals per a fer d’aquesta crisi, una situació una mica més còmoda per a la resta de la població, els treballadors i les treballadores de comerços de necessitat bàsica, com són supermercats i farmàcies. Aquesta decisió també es deu al fet que tenc tant familiars com amics molt propers que formen part del grup, i he viscut la seva experiència des de molt a prop, a més degut a això tendré un fàcil accés a ells com també puc agafar d’exemple qualsevol supermercat o farmàcia que tingui a prop del barri.

Malgrat que la situació general hagi millorat des del confinament, i ara més col·lectius estan igual d’exposats, durant tota aquesta etapa hi ha hagut alts i baixos, i els treballadors de supermercats i farmàcies són els únics que s’han mantingut al llarg de tota la crisi, i ho segueixen fent, i ho seguiran fent per molt que tornin a augmentar les restriccions.

Les meves expectatives són de comprendre millor la situació d’aquests usuaris. Com he comentat abans, conec molts casos molt de prop, com varen viure els moments més crítics i com ho estan vivint ara, però molt possiblement no tots els casos hagin sigut pareguts ni de lluny, per tant crec que aquest treball m’ajudarà molt a comprendre des de molts més punts de vista la situació d’aquest sector tan poc aplaudit.

Per desenvolupar una comprensió del que és estar i viure amb malalts de fibrosis quístia. Observaré el dia a dia de dos persones, les protagonistes del llibre. Des de el seu entorn i així poder comparar i emplenar l’estudi.

A continuació reflectiré la creació de preguntes per les entrevistes, i intentar aconseguir prevenir aquesta malaltia.

Bona nutrició
Portar una vida saludable és una cosa que es recomana davant de qualsevol tipus de malaltia, especialment en les cròniques, amb les que es va a haver de conviure tota la vida. Sembla, però, de seguir la medicació de vegades es torna com el més important, quan qualsevol tipus de tractament que millori la salut de el pacient tant en relació amb els medicaments com complir amb una dieta sana i equilibrada sempre ho és.

Interès
Tots tenim interès, per alguna cosa. Llegir aquest llibre m’ha despertat molta interès per observa el comportament d’aquestes persones i altres, també per observar com reaccionen. Sobretot veure les seves emocions.

Motivació
Si una cosa esta clara es que la motivació es primordial a tots aquests efectes. No perdre l’esperança de poder-se recuperar es un motivació per seguir endavant el dia a dia d’aquest malalts.

Ànims
Motivació i ànims van lligats entre ells, una cosa arrastra a l’altra.

Bona Sort
Per tots ells l’última esperança es aconseguir un trasplanta de pulmó i per això necessiten un donant de pulmó.

Disciplina
Per a que el pacients tinguin una bona qualitat de vida i de esperança de la mateixa han de realitzar-se revisions periòdiques que incloguin controls de capacitat pulmonar, balanços de greix, cultius, etcètera. El tractament requereix que, per tant, el pacient sigui constant i disciplinat. Per això, l’afectat i els seus familiars freqüentment han s’adapten els seus esforços, horaris i ritmes al temps que marca el tractament.

BIBLIOGRAFIA

¿Qué es la Etnografía?

Etnografía

La etnografía como modelo de investigación en educación
https://www.ugr.es/~pwlac/G24_10Carmen_Alvarez_Alvarez.html

Fibrosis Quística
https://cuidateplus.marca.com/enfermedades/respiratorias/fibrosis-quistica.html

Diagnóstico, evaluación y tratamiento
https://www.radiologyinfo.org/sp/info.cfm?pg=cysticfibrosis

Llibre – A dos metros de ti

A dos metros de ti

LECTURES:

Guber, R. Etnografia
https://antroporecursos.files.wordpress.com/2009/03/guber-r-2001-la-etnografia.pdf

Los objetos y la memoria: pequeña etnografía de un piso en la Barceloneta
https://ddd.uab.cat/pub/periferia/periferia_a2010n13/18858996n13a11.pdf

COMUNITAT I OBJECTE

La comunitat escollida ha estat la fibrosis quística. És una malaltia que provoca l’acumulació de moc espès i enganxós en els pulmons, el tub digestiu i altres àrea de el cos. Es un dels tipus de malaltia pulmonar crònica més comuna en nens i adults joves i és potencialment mortal.

Fa uns mesos vaig llegir un llibre, ‘’A dos metros de ti’’. El llibre explica una historia de dos adolescents que estan malalts.

Un d’ells vol lluitar per curar-se com més aviat millor, mentre que l’altre ha tirat la tovallola i l’únic que vol és que el deixin en pau. Quan tots dos es coneixen, veuen en l’altre un punt de vista diferent que fa que es replantegin la seva vida, que no sàpiguen si realment fan bé o no. Però tenen un problema, i és que els dos nois no poden acostar a causa que, si la noia malalta, no podrà optar a un trasplantament de pulmó que la salvaria.

La etnografia a realitzar són els dos protagonisme del llibre, i en aquest cas els malalts. Per tant analitzaré els dos malalts amb fibrosis quística, mitjançant l’etnografia s’obté una visió holística de pacient, la seva relació i vivències amb la malaltia, cosa impossible d’obtenir en l’àmbit clínic o a través d’entrevistes en profunditat descontextualitzades

Els objectes principals escollits són el respiradors i ulleretes nasals,, essencials per a tots els que ho pateixen ja que els ajuda a portar millor el dia a dia.

Per què he escollit aquesta comunitat i objecte?

He escollit la fibrosis quística ja que es una malaltia que la gent coneix poc, i m’ha encantat indagar sobre els motius que la desenvolupen, ja que és hereditària.

De tal manera que abans de tenir un fill convé comprovar si algú de la teva família o de la família de la teva parella porta aquesta alteració. perquè un nen hereti FQ ambdós pares han de ser portadors. Que una persona sigui portadora, no vol dir que pateixi la malaltia, simplement que porta una mutació en el gen CFTR. En el cas que tots dos progenitors siguin portadors sans, la probabilitat de tenir un fill amb FQ és de l’25%, 50% que sigui portador sa, i 25% que neixi sense FQ i no sigui portador.

Bàsicament, per patir la malaltia els nens necessiten heretar una còpia de el gen alterat de cada pare. Si hereten només una còpia alterada i una còpia normal, no desenvoluparan fibrosi quística i seran portadors sans (1 de cada 35 espanyols són portadors sans).

Quina es la necessitats que te la comunitat amb l’objecte?

El respiradors i ulleretes nasals, són el fil de què penja la vida de milers de malalts, és la millor eina que disposem per ajudar a conviure amb aquesta malaltia. La seva funció es són tractar o prevenir la hipoxèmia, tractar la hipertensió pulmonar i reduir el treball respiratori i miocardis.

Les ulleretes nasals són un dispositiu emprat en situacions en què es precisa l’ús d’oxigenoteràpia. Consten de dues petites cànules que s’introdueixen pels dos orificis nasals. El seu ús implica que la necessitat d’oxigen no és molt elevada ja que la concentració d’oxigen que s’administra és baixa. Resulten més confortables per al pacient que altres dispositius (mascareta).

Els dies en què estàs amb els pulmons inflamats et pots morir. És un moment molt crític especialment per a qui té les defenses baixes, aquest moment crític és molt problemàtic.

Gemma Rodriguez Curto.