MALLORQUINES I MALLORQUINS
Des que va començar l’aventura de l’etnografia no m’ha deixat de fascinar com està d’estudiat tot i com de classificades estan les meves experiències en una ciència que estudio un grup humà en concret. En el meu cas mallorquí i mallorquines són el que porto estudiant des de fa 3 anys, ara ja més conscient del que ha fet que la meva integració en aquesta terra hagi sigut tan fàcil. I és que hi ha hagut una barreja d’atzar, de serendipia i d’etnografia en tot aquest procés. Un procés que dura 2 anys.
Anar cap a la gent significa trencar amb el teu ego, rendir-te i acceptar les coses com venen, com són sense modificar-les. Fins i tot els pensaments que volen modificar-ho i les creences limitants són aquí benvingudes per poder deixar-les passar i reflexionar però en cap cas per a tenir-les en compte en la presa de decisions.
Aquestes setmanes he pogut reunir una sèrie de notes i fotografies que són molt significatives de la vida mallorquina. És una vida senzilla, sense complicacions i força acomodada. El passat juga aquí una clau important perquè hi ha molta herència cultural i sobretot molta herència material que fa que no hi hagi tanta necessitat com trobem en altres punts del món. La necessitat mallorquina del sentit de la vida passa per al “Poc a poc” però sense el “Bona lletra” dels catalans. La diferència entre aquestes dues cultures és petita en paraules però substancial en significat.
Crec que no tothom pot ser un bon etnògraf. Has de sortir de la teva caixa mental, tot el que creies s’ha de posar en dubte en un context nou on poder reflexionar de les diferents interpretacions que una cultura en fa i com l’altra la contradiu.
Una conversació interessant entre un català i una mallorquina referent a com treballar professionalment. El català insistia que si el client et demana de fer un encàrrec, encara que no entri en pressupost, s’ha d’incloure com una inversió en les hores del projecte i, per tant, s’ha de fer. A més d’aquesta manera sortirà el projecte com tu desitges i fins i tot amb més rapidesa que si ho fa un altre. Aquest encàrrec era l’entrega d’uns papers a l’Ajuntament per poder iniciar unes obres. La mallorquina, però, va treure el seu ego mallorquí, perquè així l’he definit en el context general de la cultura mallorquina, i va dir que aquella no era feina seva, que ella havia estudiat per fer d’ARQUITECTA i no per fer de secretaria. Un altre exemple es reflecteix en el preu dels vins mallorquins que, encara que comparats amb els de península, fins i tot n’hi ha alguns de 5€ que superen els superen amb escreixos, el monopoli que fan entre ells aconsegueix que el preu mitjà d’un vi mallorquí es situï en els 15€. Cosa que el mercat internacional valora positivament com un producte gurmet amb valor afegit. Aquests exemples són dos de molts i que fan molt divertida l’experiència comparativa entre la meva cultura d’origen, la catalana, i la de destí, la mallorquina.
