El Got de l’avi

Quina és la teva vinculació amb l’objecte? A quins valors, records, afectes, o emocions apel·la?

Segurament sigui un objecte sense grans pretensions, així i tot he escollit aquest objecte entre altres objectes pensant en el significat personal que aquest té, el lligam amb el meu avi.

Per entendre una mica aquest lligam, he d’explicar ràpidament la història de la meva família i sobretot del meu avi.

Va néixer a Andalusia, va viure com tots els avis de qui tenim de trenta cap amunt, la guerra civil i ell va ser un dels nens que es van quedar orfes després de la guerra pels delators o xivatos dels veïns que van denunciar al seu pare per ser “rojo”, finalment al rebre la carta de llibertat, però el veí sembla que el va matar, tot i que ell mai ho va saber del cert, era un rumor del poble.

Als 9 anys ja estava treballant durament perquè només amb el que guanyava la mare no tenien per viure, es vestia com si fos més gran i va començar a fumar per aparentar, treballava del que podia, al camp o cuidant de les ovelles a la nit… Em contava que amb aquesta edat, s’enfilava els arbres i es lligava per passar la nit mentre cuidava les ovelles escoltant els llops de fons…no era una vida fàcil.

Sempre expliquen que quan va anar a fer la “mili” li volien obligar a signar un paper que el seu pare havia mort de manera natural i ell els i va dir que això era mentida i que l’havien matat ells, i que no signaria res d’això amb tot el que podria ocasionar aquesta actitud…

Va conèixer a la meva àvia, es van casar i van tenir 3 fills. La vida al sud era difícil i es va venir tot sol a Catalunya a buscar-se la vida, quan mig tenia una feina prou estable va fer venir a tota la família. Els caps de setmana amb uns amics construïa la casa que més tard llogaria.

M’enrecordo que quan el veia, podies intuir que havia tingut una vida difícil i era un home de valors ferms, millor o pitjor, però tenia els seus valors. Tenia un gran nivell d’autoritat, sense necessitat d’utilitzar la força ni res semblant, quan ell es movia o volia parlar, tothom es parava, se li tenia gran respecte, era aquest tipus de persona.

Aquest got que he escollit sempre estava sobre la taula, al matí tenia el café, després s’emplenava amb una mica de conyac, al migdia el vi… On estava aquest got estava el meu avi, encara avui quan veiem aquest got tothom de la família diu “Ostres!, el got de l’avi” i ja fa 20 anys que va morir.

L’avi sempre està present sense voler quan ens reunim la família. Quan vam anar a buidar la casa dels avis, em vaig emportar aquest got que cada cop que l’utilitzo i penso amb ell i tot el que significava, sembla una ximpleria com un objecte a vegades pot tenir tant de significat.

 

Necessitat universal, característiques, formes i pràctiques socials amb què es relaciona.

El got, en els seus diferents materials, dissenys i grandàries, sembla un resultat necessari del desenvolupament humà.

De la mateixa forma que actuem amb el got solem fer-ho amb la majoria dels objectes opacs de la vida quotidiana, aquesta presència silenciosa de lenta transformació que ens suggereixen que sempre han estat allà i no ens fem cap pregunta al respecte, o donem per fet.

Segurament és dels objectes més antics de la història, respon a la necessitat de poder beure líquids sense utilitzar les mans com a suport o per transportar líquids.

Durant la història, trobem gots de fusta i de metall, però si ens focalitzem en els gots de vidre, el primer got de vidre va ser aproximadament al 1500aC.

Si anem a la RAE podem trobar els següents significats per a “vaso”:

1.m Pieza cóncava de mayor o menor tamaño, capaz de contener algo.
2.m Pieza cóncava de mayor o menor tamaño, capaz de contener algo.

Trobem moltes mides, i formes, però bàsicament estem parlant d’un recipient “petit” i ergonòmic, d’on la gent pot beure i transportar un líquid. Fins i tot podem trobar una classificació per la seva forma i ús.

Com podem veure el got acompanya a tota classe de socialització, com a mínim tal com s’entén en el nostre país, ja sigui fent un cafè amb un amic, un té, o anant de copes i canyes. Realment es fa difícil pensar a viure sense un got.

 

“Dimensions culturals” i “funcions simbòliques”? Com canvien en diferents contextos culturals o èpoques històriques? Context cultural i èpoques

Un got no és només un objecte, expressa, en la seva presència i en el seu ús, és un codi cultural. Els diferents utensilis per a contenir líquids són part de la configuració del sentit de la vida col·lectiva, del sentit de les pràctiques socials que ens relacionen. No són simples objectes que poden ser retirats de la vida quotidiana sense que res s’alteri.

El got o les seves variants… han sigut un símbol d’estatus social i de distinció. Les seves mides, materials i formes han estat plenes de simbologia durant tota la seva història, i encara ens acompanya avui dia.

No era el mateix got d’on bevia un rei que la resta del personal, o el calze que s’utilitza a la missa. Fins i tot els tipus de gots que hi ha en un restaurant ens informa o ens transmet un estatus diferent independentment del líquid que contingui.

A l’imatge anterior que hem vist dels diferents tipus de gots i formes segons el líquid que conté també podem parlar d’un llenguatge ocult, en un context de socialització depenent del got que tingui, relacions a la persona amb una ideologia, un tarannà determinat, un estatus social, una cultura… El contingut i el contenidor aporta informació de les persones.

 

El got escollit

 

 

 

 

 

 

Pel que fa al meu got que he escollit, és el típic got de tallat de 100ml, dels anys 60 o 70, que a totes les cases de classe treballadora tenien, és un got de la marca Duralex, que a tots ens recorda les vaixelles indestructibles de color marró o verd que van acompanyar a tota família durant aquella època.

Aquestes vaixelles estaven fetes de vidre temperat. El vidre temperat va ser descobert per l’empresa francesa Saint-Gobain al 1939. En un inici, aquest material es va crear per a fabricar llunes d’automòbils, però l’inici de la Segona Guerra Mundial el va convertir en un nou producte (vaixelles resistents) destinat a les famílies més humils i en 1945 va quedar registrat sota la marca Duralex.

“Era un producte barat, de llars obreres i per a ús diari”, explica la presidenta de la Fundació de la Història del Disseny.

 

Aquests gots i vaixelles, es van convertir en un símbol de la classe treballadora que guardava la vaixella bona (la delicada) per ocasions especial i utilitzava aquesta altra de més “trote”, indestructible per al dia a dia.

Els bars on anaven els treballadors de fàbriques, o “paletes” podies veure aquests gots amb el tallat o cigaló o qualsevol altra cosa, eren/són gots de batalla, mentre que d’altres més sofisticats pots veure tassetes amb formes sinuoses, mini gots de tub, etc…

Ara amb tot el moviment hipster o vintage, potser es torna a veure i s’exclou una mica més d’aquesta connotació que tots els objectes més antics i de classe treballadora han tingut fins ara transformant el seu significat cap a un altre tipus de públic.

Per a mi i molts dels meus coneguts o cercle en el qual em relaciono i que entenc que d’això parla l’antropologia, té una connotació d’un estatus social molt concret de les famílies d’una època.

 

Quina és la relació entre disseny i antropologia? Quin paper juga el concepte de “cultura”?

Personalment crec que un no existeix sense l’altre. És a dir, jo com a dissenyador crearé un artefacte que estarà amb relació al context social on em trobo i respon a unes necessitats de la meva societat, si aquest disseny no és entès per la societat on es presenta, per molt bona idea sigui, serà un mal disseny, donat que el poble no és capaç d’entendre-ho.

Tot disseny ha de ser capaç d’arribar a la societat i al context on es vol aplicar, no totes les societats i cultures responen de la mateixa manera al mateix artefacte i hem de fer una immersió a la cultura on ens volem dirigir o podem caure en errors de base, simplement per no entendre el públic on ens volem dirigir.

Per aquest motiu la tasca de “research” que hauríem de fer sempre prèviament al disseny del nostre artefacte és tan important per modelar la nostra idea o canviar-la al 100% adequant-se al context on ens volem dirigir.

Personalment crec que sense ser conscients, tot disseny al final forma part d’un context i d’una cultura determinada, ara bé en un món tan globalitzat com és el que tenim avui dia, aquestes fronteres cada cop són més estretes i volem arribar a més públic, un públic que té una cultura diferent, i es relaciona diferent entre ells i el món que ens envolta per aquest motiu és tan important l’antropologia al disseny.


Un debat en “%1$s”

  1. Raúl, el teu post al Folio m’ha fet pensar en els meus avis materns. També del sud i maltractats per la guerra. Van haver d’abandonar la seva estimada terra per aconseguir millors oportunitats per a ells i els seus. Quan et llegia m’era inevitable pensar en la pel·lícula “La trinxera infinita”. Codirigida per Jon Garaño, Aitor Arregi, José Mari Goenaga. Fa un retrat molt dolorós de la Guerra Civil a través d’una història íntima basada en fets reals.

    Però deixant de banda el dolor, els meus avis tenien la mateixa vaixella completa de color verd, i, després de cinquanta anys, fins fa no massa, la utilitzaven. Tal com expliques, utilitzaven aquesta vaixella per ús diari i quan venien festes assenyalades utilitzaven la “de casats”, com deien ells.

    Considero aquest objecte com un molt bon exemple d’estudi d’antropologia des de i en el disseny. Per al pensador japonès Soetsu Yanagi, aquest tipus d’objectes posseeix dos trets principals.

    El primer és que estan fets per al seu ús diari. El segon és que es tracta d’objectes corrents i senzills. Són productes de preu mòdic, que es produeixen en grans quantitats, no en edicions limitades, i els seus creadors no són artistes famosos, sinó artesans anònims.

    No estan concebuts per proporcionar-nos un plaer estètic, sinó per ser usats “. Yanagi, que anomena “Mingei” a aquests objectes (una contracció dels termes “popular” i “artesanal”), assenyala també que no es pot englobar aquí “qualsevol de la quincalla que es ven habitualment a les botigues”, sinó que “han de complir honestament el propòsit pràctic per al qual han estat concebuts.”

    En contraposició, ens podem fixar en els objectes de producció industrial que han inundat les nostres vides en els darrers anys. La funcionalitat, la qualitat i la durabilitat s’ha vist eclipsada per l’afany comercial, la moda efímera i el consum ràpid que dóna una vida més curta als objectes.

    Enhorabona per l’entrada Raul!
    Quins bons records!
    Visibilitat:
    Públic