Antropologia del disseny

RÀDIO TELEFUNKEN INTERMEZZO 57

Si ens parem a pensar, al llarg de la vida van sorgint molts moments especials i objectes que te’ls recorden. Tots tenim un objecte que significa molt per a nosaltres. Darrere d’aquest objecte hi ha una història per explicar i que ha de ser explicada.

En el meu cas es tracta d’aquesta de la RàDIO TELEFUNKEN INTERMEZZO 57 de principis dels anys 60, un regal del meu avi.

El meu avi de ben jove va invertir el seus diners en la compra d’un tros de terra amb unes granges, allí va començar la criança de conills. Es passava el dia treballant i ami m’encantava anar amb ell i oferir la meva innocent ajuda.

El recordo sempre amb una camisa, un barret i una pipa de fumar a la boca. Aquell era el seu uniforme de feina, dia rere dia. Però també recordo un detall molt important, a les seves hores de feina sempre escoltava la ràdio, sempre. I aquesta era la que ell utilitzava. Quan es va jubilar seguia escoltant-la, però va arribar un dia en que me la va regalar, i des de aquell dia que la guardo i la cuido com ell sempre va fer.

Característiques formals i funcionals

Si parlem de les característiques formals, podem veure que ha variat i moltíssim des de la seva existència. Han passat de tenir un format gran i pesat, a ser online, on es pot descarregar-se amb format de APP a qualsevol telèfon intel·ligent.

Guglielmo Marconi 1901

Radio d’un telèfon inteligen 2021

Les característiques funcionals, es que la ràdio va revolucionar per sempre el món de les comunicacions amb una nova tecnologia “sense fils”, o sigui, sense cables de cap tipus, transmesa per l’aire i fins i tot en el buit de l’espai. Així va suplantar a el telègraf i els seus derivats. Les aplicacions comercials, militars i pràctiques d’això van ser i són molt nombroses.

A més, la invenció de la ràdio va obrir el camí per a altres invents igual de revolucionaris, com la televisió o la transmissió Wi-Fi d’Internet, o la radiolocalització i el rada.

Es pot interactuar les 24 hores durant els 365 dies de l’any, L’ Emissor i receptor es comuniquen sense veure, ni percebre i es que a més a més la ràdio està en tots els llocs.

Ens podem moure i seguir escoltant-la, pel que a diferència d’altres mitjans com la TV o la premsa, també ens permet realitzar altres activitats que requereixin mobilitat.

Juntament amb el mitjà digital es caracteritza per la seva rapidesa, i gràcies a les noves tecnologies, ara és possible escoltar una emissora des de qualsevol part de el món a través d’internet. És el mitjà més immediat per cobrir una informació ja que no requereix dedicar temps a escriure un text o obtenir una fotografia. A més a més el seu llenguatge és més ric.

Des del punt de vista de la narració, el locutor explica tot el que està percebent i per això en poc temps pot transmetre moltes coses a l’oient (informació, sensacions …) La ràdio possibilita que el receptor imagini el que se li està transmetent, crea les seves pròpies imatges mentals.
És un dels mitjans de comunicació amb millor qualitat en els seus continguts així com un mitjà proper.

Activa la imaginació. I a diferència de la resta de mitjans, la ràdio és la que més fa desenvolupar la imaginació ja que és l’única que ens fa percebre la realitat d’una forma particular.

Les practiques socials. La mediació és una de les seves funcions principals. L’home modern es posa en contacte amb el seu territori, espai físic social i educatiu i mitjançant la selecció de programes de ràdio que siguin del seu interès o plaer.

Algunes principals són:

• La generalització d’informació.
• La ràdio ens dóna conèixer tota classe d’informacions sobre esdeveniment, successos o fets que tenen lloc en la societat.
• Aprenentatge social.
• La ràdio és un dels mitjans de difusió cultural que fa accessibles els béns culturals a tots els sectors socials, ajuda a educar a la societat.
• Ensenyament Pedagògic, els locutors són protagonistes de la socialització.
• Coneixement dels moviments socials.

En difinitiva, l a ràdio té un gran caudal de notícies que fa que la realitat més llunyana la sentim més prop.

Dimensions culturals i funcions simbòliques 

Els orígens de la ràdio, segle XX, es vinculen a la telegrafia i telefonia sense fils utilitzades per els militars.

Les primeres emissores de ràdio van ser promogudes per radioaficionats, molt aviat va passar a significar una font d’interès per als capitalistes de totes les nacions, així com per als seus governs.

Una mica a la saga, altres actors socials com les universitats, els grups religiosos, escoles, sindicats, entre altres institucions, van entrar en la participació d’aquest mitjà amb aportacions de tipus educatiu o cultural.

Avui en dia, en la ràdio es permet pensar, discutir, expressar acord o protestar.
Com es relacionen? Entenc que amb el conjunt de creences, coneixements, hàbits o actituds que comparteixen les persones d’una societat, i que és capaç de reproduir en les successives generacions a través de processos educatius.

Destaco el llenguatge, ja que sense aquest element, la resta dels seus aspectes característics, com la religió, la vida social, la ciència, la moral, etc., ens semblen impossibles. Però, això penso que la seva funció més autèntica, és conservar el seu caràcter originari amb el llenguatge.

Relació entre disseny i antropologia

Quan parlem d’antropologia diem que es la ciencia que estudia a la humanitat, les seves societats del present i de passat, així com les diverses cultures i formes d’organització i interacció social que ha creat.

També analitza la diversitat ètnica, els processos de continuïtat i canvi sociocultural, les formes d’organització social i, en general, totes les expressions de la variabilitat humana.

Per tant, busca descriure presents per imaginar futurs possibles, construïts a partir del consentiment entre les persones. El fet que el disseny uneix persones donant lloc a nous hàbits, valors, maneres de relacionar-se, reflectint i creant cultura amb nous suports físics de memòria, sentit, identitat o sensibilitat.

Aplicant una avaluació prèvia, per analitzar d’on va utilitzar-se i per a que, això s’aconsegueix amb una fase d’investigació, una exploració bibliogràfica, identificació de conflictes i necessitats, plantejament de possibles solucions i aplicació de les mateixes identificant la de menor impacte econòmic i ambiental.

La barba i l’avi

El motiu d’aquesta elecció és degut al fet que pateixo una Telangièctasi (són uns vasos sanguinis petits i dilatats a la pell.) molt lleu a la cara, fa que tingui no tingui una “barba” uniforme i dispersa.

Això fa que no tingues acne quan era adolescent i m’afaito un cop a la setmana a dia d’avui

L’altre motiu pel qual he escollit aquest estri, és per vincle sentimental, quan el meu avi hem regalar la seva fulla d’afaitar quan van sortir als primers “pels”.

Recordo les primeres vegades que m’afaitava (Una odissea), ja que no em sabia afaitar i anava amb tota la cara plena de talls, el dia d’avui inclòs alguna vegada m’hi faig mal i tot.

Tinc un cert record d’enyorança de quan era adolescent al recordar el meu avi, cada vegada que m’afaito.

LA REVOLUCIÓ DE LA FULLA D’AFAITAR

Als anys vint, hi va haver una certa revolució en els costums socials masculins on es van popularitzar els mètodes d’afaitat personal.

Abans, les perruqueries s’acostumaven a rapar els rics cada dia, i els treballadors i els agricultors feien el que podien.

Algunes persones que s’afaiten a casa hi utilitzaven navalles, no obstant eren costoses i sovint requerien un afilat i destresa per no tallar-les durant l’ús.

La primera navalla va ser inventada pels germans Kampfe el 1888 que protegia i evitava un contacte excessiu amb la pell, on s’havia de treure la fulla per tal d’utilitzar-la i després de retallar-la per fer-la afilada.

És per aquesta raó que he volgut realitzar l’estudi antropològic d’aquest objecte d’ús quotidià entre homes i dones.

Característiques formals i funcionals principals

Les característiques formals, com podeu veure a l’anterior imatge, és una navalla d’afaitar de marca Filarmónica especial 14 de José Monserrat Pou, un model molt comú utilitza’t als anys setanta per la barberia.

La navalla seleccionada és un model de doble “temp” 14, que es caracteritza per tenir 17 cm tancad , 26,5 cm oberta i una amplada de la fulla de 22/23 mm.

Aquestes serien les característiques estàndards pel que fa a les mesures morfològiques que la defineixen segons el tipus navalla, com que bé indica es tracta d’una navalla simple de doble temple en què en algunes zones pot semblar més fina que les altres àrees.

Segons la forma de la navalla, es construeix com una corba, amb parts modelades a la part superior i del centre, però sense filigrana.

Als extrems paral·lels podem observar el desgast causat del seu ús continu que han causat “mossegades” o rovell, cosa que fa que sigui difícil d’utilitzar.

El que fa diferencia un model d’un altre és l’amplada de la fulla que potser variable i constitueix la part més feble i delicada de la navalla, per aquesta podem veure que la zona de tall o d’afeitat pot ser més ampli.

A més, la presència de costats més gruixuts, que pot ajudar a protegir-los dels impactes o caigudes que puguin causar trencaments de la fulla, proporcionant així una major estabilitat.

Es pot utilitzar amb les mans esquerra i dreta, ja que no hi ha restriccions en la forma d’adherència.

“Necessitat universal”

Les navelles per afeitar actualment estan relacionades amb la higiene i la cura del cabell.

Pràctiques socials amb les quals es relaciona.

A la societat occidental, fem servir una navalla més moderna per afaitar tota mena de cabells en les parts superiors del cap, com; cara, coll, esquena, calba, entre d’altres.

Entre les seves utilitats podem destacar o ressaltar que s’utilitzen per a alguns cànons de bellesa, per això que es desenvolupen diferents tipus de navalles per a la perruqueria segons les diferents necessitats.

Característiques culturals, d’utilitat i funcionalitat simbòlica.

Una mica d’història

Per començar a parlar d’orígens de la navalla com a eina hem de remuntar fins a l’Antic Egipte malgrat que l’afaitat és una cosa bastant molt més antiga, cap al neolític se sap que usaven petxines per afaitar-se, no obstant els egipcis van ser els primers a fabricar aquest tipus de productes exclusivament per afaitar-se.

El material que s’utilitzava era el coure ja aquest material tenia un tall molt fi, i que data d’avui no tenen relació amb les navalles que tenim en l’actualitat.

Durant l’imperi romà, la figura de Carlemany, va ser qui introduiria la navalla d’afaitar que va crear la cultura egípcia en l’Imperi Romà i que aparegués la figura de l’anomenat “Tonsor” que eren els barbers de l’època que afaitaven als homes amb una navalla o “novaculae” i uns ganivets o “cultri” com se’ls coneixia.
Com anteriorment hem anomenat el procés d’afaitat ha evolucionat molt, ja que no s’usaven productes per preparar l’afaitat, tan sols usaven aigua el que provocava múltiples talls i problemes, això feia que un bon “Tonsor” fos una persona important per a poder evitar tots els problemes d’un afaitat poc rasurat.

Una de les costums dels grecs i dels romans era que quan aquests anaven a la batalla sempre portaven amb si la seva espasa i la seva navalla.

Els soldats anaven sempre ben afaitats per evitar que l’enemic pogués agafar per la barba i acabar amb ells amb facilitat.

La moda de portar barba no arriba fins bastant més endavant, concretament quan els cristians arriben a el poder on els clergues portaven grans barbes que eren símbol de saviesa però amb el pas dels anys i les diverses cultures i l’art d’afaitar-es pot dir que ve i va.

En l’Imperi Bizantí els homes anaven rasurats com a mètode per diferenciar-se.

L’anys 1740, Benjamin Hunstman (rellotger i inventor) va crear la navalla d’acer i tall còncau, on ràpidament aquest artefacte es va posar de moda i els anglesos no trigarien a fabricar aquest tipus de navalles.

No és fins l’any 1880 en què un nord-americà inventa la navalla moderna o amb forma de “D” que més es correspon amb la que tenim en ment avui dia, aquestes navalles eren d’acer i tenien com a inconvenient que calia esmolar molt freqüentment.

Els barbers les hes utilitzarien per als seus múltiples usos, ja que durant molt temps els barbers van exercir diverses funcions com les de dentista o fins i tot la de cirurgià, aquí us deixem una entrada anterior a la que aprofundim una mica en aquest aspecte.

En en any 1901 la forma en què els homes s’afaiten patiria un canvi dràstic, on King Camp Gillette inventa la fulla d’afaitar un sol ús, això va suposar un greu contratemps per a les barberies i per a les navalles clàssiques pel fet que els homes preferien l’ús d’aquest tipus de fulles d’un sol ús i així no haver de preocupar en esmolar les seves velles navalles.

Malgrat que Gillette es va dur tota la fama arribant fins avui dia, els veritables inventors de la fulla d’afaitar van ser els germans Kampfe en l’any 1888.

L’any 1931 Jacob Schick inventa la màquina d’afaitar elèctrica, encara que el seu èxit no va ser immediat amb el pas dels anys i posteriors màquines aquestes es van instal·lar a les llars i van provocar que els homes deixessin d’anar a la barberia i deixessin d’usar navalles d’afaitar..

Gillette, havia revolucionat el món de l’afaitat tenia un problema amb les seves fulles, a causa que estaven fabricades amb acer i carboni aquestes es rovellaven ràpidament, cosa que suposava un gran inconvenient.

Els germans Wilkinson Sword, l’any 1965 van crear les fulles d’acer inoxidable, aquestes fulles suposaven un avanç substancial, ja que aquestes fulles no rovellaven i podien ser utilitzades fins que perdessin el seu tall.

Com canvien en diferents contextos culturals o èpoques històriques?

Les navalles clàssiques d’afaitar estaven vivint uns anys durs i van quedar apartades a causa de la invenció de les fulles d’un sol ús i les màquines d’afaitar.

Pocs homes que valoren un bon afaitat amb una navalla, però quan semblava impossible que la navalla retornés a les nostres vides aquesta ho ha aconseguit, l’antiga idea de barberia s’està recuperant del seu oblit, els carrers s’omplen de pals de barber que ens ofereixen entre altres serveis un clàssic i rasurat amb afaitat de navalla, els homes tornen a la rutina de l’afaitat amb navalla i deixen de banda les presses i afaitar de qualsevol manera.

Aquest afecte per un art i un ofici de tants segles van aconseguir que les navalles reclamessin el seu lloc i fabricades amb acer d’alta qualitat aconsegueixen afaitats impossibles amb una altra eina.

Confiem que gaudiu d’aquesta lectura sobre les navalles i la història que les envolta feta des del sentiment i afecte que un servidor té per aquest món.

Quina és la relació entre disseny i antropologia? Quin paper juga el concepte de “cultura”?

Normalment, la relació entre disseny i antropologia té un paper molt important en la creació d’un projecte o producte, ja que sempre hem de tenir present com afecta el comportament de les persones d’una o diverses maneres culturals.

D’una banda, tenim antropologia que és un camp molt ampli a l’hora de realitzar investigacions que l’anomenarem com “l’estudi previ” a l’hora d’investigar sobre la creació de diferents subjectes i saber tipus d’influència “poden originar en els objectes”, la seva identitat, objectes similars i les seves diferències, entre d’altres.

L’aspecte cultural és un factor molt important a l’hora de pensar en les diferents creences, hàbits o tradicions de les diferents comunitats per tal de cobrir la mancança que hi ha a l’hora de resoldre problemes i en el seu desenvolupament per tal que aquesta tingui una relació objecte/humà.

El món dels objectes aquesta esta subjecta en què aquesta creació està pensada i dissenyada per un ésser humà o en el cas futur de la intel·ligència artificial (cas futur), per tal de crear una utilitat i funcionalitat o simplement per tal de resoldre una necessitat.

En molts casos, la creació dels objectes estan pensats amb una finalitat concreta amb l’objectiu d’atendre un problema o aquests siguin pensats per tal ser utilitzats per cobrir les diferents necessitats pel qual van ser creats.

Per últim, i al més important, no podem oblidar la relació del disseny amb l’antropologia a l’hora de crear nou objecte, aquesta fase prèvia d’investigació és la base sòlida i necessària per a tal realitzar una fase d’investigació a l’hora d’una nova creació, amb diferents àmbits socials, històrics i culturals per tal d’identificar tota mena de problemes a solucionar o millorar nous objectes en qüestió.

La unió del disseny i antropologia hauria d’anar molt vinculada a l’hora del desenvolupament de nous productes i dissenys.

Recordo amb molta claredat aquella tarda solejada d’estiu. El sol il·luminava amb força els carrers i una lleugera i refrescant brisa bufava des del mar, trobant camí entre els petits i enrevessats carrers de la ciutat costanera on vaig créixer i on encara continuo vivint. Era una tarda qualsevol, jo era petita i em trobava passejant feliçment amb la meva àvia materna quan, de sobte, ens vam aturar en una curiosa botiga on tenien productes de tota mena, algun d’ells força estranys en comparació al què estàvem acostumades a veure llavors, abans de la popularització d’internet i els comerços online. Va ser quan em va cridar l’atenció un anell molt diferent als que havia vist al llarg de la meva vida. Era un anell-rellotge, un accessori que combinava dos objectes molt comuns en un de sol, convertint-se en un nou complement fascinant als meus ulls.

Va ser llavors quan la meva àvia va decidir regalar-me’l i totes dues vam continuar alegrement amb el nostre passeig. M’anava gran, però jo estava molt contenta amb el meu nou anell. Jo no era conscient què, amb els anys, aquell objecte tant curiós es convertiria en un dels records més preuats que tinc d’aquella tarda i, per damunt de tot, de la meva àvia, a la que tant trobo a faltar.

Aquest és un anell molt diferent a un de normal. La funcionalitat d’un anell sol ser la que respon a la necessitat de sentir-nos millor amb la nostra aparença, donant forma a la nostra personalitat mitjançant la roba o els accessoris que portem i definint la nostra identitat. Segons el tipus d’anell es pot posar tant als dits de la mà com als dels peus, nas, orelles… També pot servir com a símbol d’identificació. Existeixen també anells amb emblemes que s’utilitzaven antigament com a segells sobre cera fosa per tancar les cartes i saber de quin remitent procedia. En el cas específic de l’anell escollit, a més, també ens indica quina hora és, sempre i quan estigui ben ajustat i porti la pila corresponent.

Quan parlem d’anells, la característica simbòlica més comuna que ens pot venir al cap és la seva associació amb el matrimoni i el compromís. Evidentment, no en totes les cultures ni èpoques és ni ha sigut així. Aquesta tradició té origen a l’antic Egipte, cap al 2.800 a. C., on els egipcis ja els van començar a utilitzar com a símbol de compromís, col·locant-los en cerimònies prenupcials. Per a ells, la forma de cercle simbolitzava l’amor, ja què es tracta d’una forma perfectament simètrica, sense principi ni fi. Aquesta tradició es va mantenir fins a l’època actual, passant per diferents contexts històrics.

Els primers anells se situen a la prehistòria, on ja s’utilitzaven com a símbol d’identificació per saber amb quina persona es compartien les activitats més importants com la caça o la pròpia vida. Estava ja lligat a raons sentimentals, però també religioses, i també se li atribuïen certes característiques divines segons el material amb el que estigués fabricat.

Però no només s’utilitzaven en cerimònies nupcials. Les classes populars egípcies portaven un anell de coure amb un gravat per atraure la sort. Els morts eren enterrats amb ell perquè creien que els acompanyaria a l’altra vida. Més endavant, a l’antiga Grècia, es destinarien a persones amb càrrecs importants sent utilitzats com a  segells per autenticar ordres, d’igual manera que a l’antiga Roma, on només els podien portar sacerdots, indicant quins privilegis tenien segons el seu material.

Pel que fa a la ficció, dins l’univers narratiu creat per J.R.R. Tolkien, a la coneguda història del «Senyor dels Anells» es parla d’uns anells de poder creats i destinats a persones importants dins el món de la Terra Mitjana. Segons el tipus d’anell i la persona que el porta aquest té unes propietats diferents. L’anell únic és aquell que Sauron, l’antagonista, crea per controlar a la resta, infonent en ell part de la seva voluntat. A causa d’això es generen una sèrie de conflictes que esdevenen una important missió on es conclou que l’anell ha de ser destruït perquè representa un perill massa gran.

Com s’ha pogut observar, la forma d’un l’anell serà sempre la mateixa: un cercle que es posa al voltant d’un dit o en alguna altra part del cos. Però la seva mida, material, color, funció, simbologia i ús variarà segons el seu context històric i/o cultural, lligat a les intencions de la persona que el portarà.

BIBLIOGRAFIA

Amelio-Ortiz, C. (2015, 2 febrer). La historia del anillo. El mundo de las piedras preciosas. http://www.el-mundo-de-las-piedras-preciosas.juwelo.es/la-historia-del-anillo/

ANILLOSDECOMPROMISO.es. (s. d.). Tradición, significado & historia del anillo de compromiso. Recuperat el 28 de febrer de 2021, de https://www.anillosdecompromiso.es/revista/significado-tradicion-historia-anillo-de-compromiso

Austin, C. (s. d.). The History Press | A brief history of signet rings. The History Press. Recuperat el 2 de març de 2021, de https://www.thehistorypress.co.uk/articles/a-brief-history-of-signet-rings/

BBC News Mundo. (2011, 16 abril). De dónde viene la tradición de usar anillos de boda. https://www.bbc.com/mundo/noticias/2011/04/110408_boda_real_anillos_boda_tradicion_pl

Col·laboradors de Viquipèdia. (2021, 8 gener). Anillo. Wikipedia, la enciclopedia libre. https://es.wikipedia.org/wiki/Anillo

CurioSfera Historia. (2021, 8 gener). Historia del anillo – Origen y usos. https://curiosfera-historia.com/historia-del-anillo/#:%7E:text=Origen%20del%20anillo&text=Hacia%20el%202800%20a.C.%2C%20los,pacto%20que%20nadie%20pod%C3%ADa%20romper.

FlashMag – Fashion & Lifestyle Magazine. (2016, 28 octubre). Tendance Joaillerie 2017 – Seal Your Fate With A Grey Warden Signet Ring [Fotografia]. flickr. https://www.flickr.com/photos/142426414@N06/30526411471/in/photolist-NvvQBa-pZRi1Z-pZ8tLv-Nk5JKT-q1imh9-bJYrCk-9ncdSC-pwcZhj-6vpg8J-2jch6DF-2jsVtJV-2kaLQKP-5isLQe-5ix33L-WwWLGS-TzYXaK-2f2fBUM-5isLBK-AgG6cN-35o9qw-26nwsrs-5TZ1-7o8uF1-bJYrCp-7o8uF3-kMr5vM-6qeJ1T-9kCpTd-2iLAvS1-2dApWdp-6UXscS-xJauAv-YGG9bA-wHRLjQ-qZCSNF-Yq3Hya-7EGWvt-2iTp9rR-4mB1Kj-2jF9EvB-4G2VU3-2eHWQc1-8R1gWa-zvL4La-Jsu8n9-8V1KVy-23BAZxj-o7pNsS-22rTvCY-cWs3ZJ

Historia y tradición de la joya por excepción: el Anillo. (2019, 22 maig). El Coral. https://www.elcoral.es/blog/Historia-y-tradicion-de-la-joya-por-excepcion-el-Anillo

Kiwicanary. (2011, 16 febrer). Wedding_Rings_1 [Fotografia]. flickr. https://www.flickr.com/photos/kiwicanary/5917718104/in/photolist-a1VRqu-8eTo9w-fgCfAH-a5e121-Q5Y6WU-3cwqV3-FyN3Pu-zdixns-ek8HH5-ek2TrK-ek8DB5-ek8Dof-ek8E7A-ek8D5u-ek8CS9-ek8Dh1-ek8CK7-2kAKRQG-8skxa9-ek8FBj-9PSJUW-m5kmiX-8G6J7E-4psmp-7a7ewt-7MfX1w-hKtZe-7ab4sW-hxLoA-7a7f3T-7ab4Th-7a7erV-7a7dRv-7a7far-2jAJ3hR-9LT9A-7ab3SG-uFgkc-7ab3k7-2sXEoM-7a7e68-7ab4wy-2iFVcmQ-2jAJ3nv-22oox8V-TgcGxo-C8LuG-agjnsS-xBxh5s-MotnkN

Lee, A. (1991, 19 septembre). El senyor dels anells [Il·lustració]. En El senyor dels anells.

La piràmide-subjectallibres de casa la meva àvia, és un objecte que m’acompanya des de que tinc ús de raó. Sembla mentida com un objecte tàn senzill ens pot portar tants i tants records.
Sempre col·locada a l’estanteria subjectant els llibres que més li agradava llegir al meu avi i els quals fullejàvem tot sovint. Recordo que eren llibres d’animals (an ell li encantàven), i sempre tenìa històries per explicar-me de cada animal.

És un objecte al qual tenia molt d’afecte i em porta a la meva infantesa i moments de felicitat amb els meus avis i familia.

Finalment un dia es va trencar per tant la imatge que aportaré és d’una semblant que he trobat buscant per internet.

Era feta de fusta, de línies rectes i amb petits endinsaments i relleus i de color daurat.

Com la de la imatge, vista de front semblava que hagués de tenir una forma de piràmide, però per darrere tenia una espècie de base que ajudava a subjectar els llibres.
La recordo pesant, per la mida que tenia.

• Les piràmides, són relacionades amb l’època egípcia i la manifestació de poder i estabilitat que els egipcis volien remarcar amb aquestes construccions majestuoses.

La relació que li e trobada a la piràmide- subjectallibres amb els seus “dimensions culturals”, és la intenció de l’objecte és mantenir els llibres en el seu lloc en alt, com una de les funcions que tenien les piràmides, creades per a mantenir el contacte amb el més enllà.
Els significats en diferents cultures sobre les piràmides són variats:

Per exemple a Mèxic, les piràmides mesoamericanes a diferència de les egípcies (eren mausoleus) estaven creades per al culte públic.
Un altra diferència entre les piràmides egípcies a les mexicanes és que les últimes eren peces superposades de forma escalonada i eren construïdes per a representar muntanyes sagrades associades a ‘univers i el sol.

Chichén Itzá (Piràmide Maya)                                 Keops

Respecte a la pregunta de quina relació trobo entre cultura i disseny he de dir que ambdues tenen molt a veure, molt més del que ens podia semblar en un principi.
Alguns dels plans d’estudi del disseny tenen com a objectiu entendre les necessitats dels usuaris i el context en què es troben, com per exemple:
Expressar factors socials i culturals, i moltes d’aquestes habilitats també solen ser requisits del antropolegs.

“Los diseños son un reflejo de lo humano y como tal no son solamente útiles, son también ideas, prótesis y metáforas, un modo de vivir y ver el mundo” Sandra Gómez

BIBLIOGRAFÌA:

https://acropolis.org.sv/blog

https://congresorepublicaamorosa.wordpress.com/

https://www.google.com/

https://blog.antropologia2-0.com/

Diseño y Antropología: un vínculo en expansión

          Vanessa Pons Planellas

La paraula Pedra apareix en 1.776 definicions repartides en disciplines tan vàries com medicina, mineralogia, tecnologia, entre d’altres. Significa matèria mineral sòlida i dura, de composició molt variable, no metàl·lica però amb sals i òxids metàl·lics. Comprovem doncs, que la definició de pedra és tant genèrica com genèric és el seu ús i la seva interpretació dins de l’antropologia i, sobretot, dins del disseny.

En el meu cas, presento aquest objecte, una pedra, que m’ha acompanyat des de fa 9 anys al llarg de tots els canvis importants i transcendentals que he gaudit com, per exemple, un canvi de vida a un altre país, Alemanya, amb una altra cultura i nous aprenentatges. I una tornada, novament, a un altre entorn com és Mallorca, que si bé no es tracta d’un altre país diferent del de partida, doncs sóc natiu de Terrassa, si ho és en cultura i tradició. 

L’història d’aquest objecte comença amb la seva adquisició a una tenda de minerals a Bremen, al nord d’Alemanya, on vaig viure-hi més de 5 anys. Aquesta pedra mística em va ajudar en els moments baixos com un amulet que m’ajudava a superar situacions que la vida m’havia posat davant per aprendre’n alguna lliçó i adquirir més consciència del sentit de la vida. 

La cultura s’adapta aquí, en aquest cas, a un terreny més místic que funcional. Les creences en la cultura aporten un punt important, gràcies a això podem treure’n un significat a l’objecte i una relació amb ella. 

Ara bé, no es redueix a ser una pedra qualsevol. Es tracta d’una pedra Shungit, Aquest objecte és una pedra i també un mineral. En geologia se’l defineix com el mineral intel·ligent o “el forat negre” per les seves propietats d’atracció de l’energia electromagnètica. Es tracta d’una roca del període de fa més de 3.800 milions d’anys composta per carbó metamòrfic de la fase de transacció entre l’antracita i el grafit. Procedeix principalment de Carèlia, a Rússia. Està demostrat científicament que la Shungit no cura, sinó que reactiva la nostra pròpia intel·ligència cel·lular i permet que nosaltres mateixos ens curem. La Shungit reordena els camps magnètics, catalitza, filtra i restitueix allò que ha d’estar al seu lloc, tant en el pla físic com l’energètic.

EL MINERAL INTEL·LIGENT

A Nova Guinea, algunes remotes cultures basen encara la seva tecnologia en la pedra. Els usos tradicionals de la pedra que van des de les eines de pedra que utilitzen per al dia a dia, fins a les pedres simbòliques sagrades continents d’esperits ancestrals i passant també per l’ús de la pedra com a poder medicinal. Com es creen aquestes pedres? Hi ha alguna intervenció humana? Diríem que aquí sorgeixen diversos significats de pedres en un context cultural que els hi dóna forma per convertir-les en altres objectes. Una pedra pot construir o pot acabar en una exposició de museu. 

La pedra en vers del disseny, significa el tot i el rés. El primer pas i el darrer. Pot significar la posada en marxa d‘un projecte, una pedra per dissenyar una llança per caçar, o pot significar per si sol el projecte, una pedra per venerar els nostres avantpassats. Una pedra pot connectar el món espiritual invisible amb el món del visible.  

Vaig triar una pedra  natural, sense  polir perquè el valor regeix en les seves qualitats i no en la seva forma. De nou aquesta interpretació cultural és molt subjectiva perqué per a la cultura russa és imprescindible que es talli en forma de collaret per a poder beneficiar-se millor dels avantatges energètics d’aquesta pedra. El tallatge de la pedra fa que sigui única i exclusiva, sense cap còpia. Aquesta característica d’exclusivitat permet ascendir els sentiments únics que aquella pedra única forma part de nosaltres i de ningú més, és un exemplar únic a l’univers. 

Stonehenge és ara un símbol de Gran Bretanya, però probablement va ser establert inicialment per algun grup tribal a la regió de Wessex, i ha experimentat molts canvis en el seu atractiu simbòlic. 

“Damas y caballeros ¡Hagan sus apuestas!”. La necessitat universal a què respon una pedra és com intentar jugar una partida de ruleta russa, mai saps el que et pot tocar. Com construir una teranyina de significats que fas i desfàs segons sigui necessari. Els significats culturals associats a una pedra són innombrables. En el meu cas, trobo que és una necessitat que transcendeix les lleis físiques en favor de les energètiques. Tothom podria anomenar una pedra significativa que pogués descriure com un objecte important en la seva vida, cert?

Record de petita incapaç de dur els cabells amollats. Mumare insistia en que passetjés aquella melena llarga i rossa i a jo tan sols em molestava per jugar. Record que sempre acabava fent-me una coa mal feta… Més envant, vaig perfeccionar la meva tècnica per fer-me cues i monyes ja que sempre les necessitava alhora de navegar (imaginau-vos amb el vent i l’aigua quin centrifugat es feia a la meva melena si no me la recollia).

A l’institut, si un sol dia em deixava la goma de pel, ja estava incòmoda tot el dia. Pel per la cara, per damunt els llibres… necessitava fer-me la monya característica que fins a dia d’avui m’acompanya i que ha viscut hores d’estudi, campeonats i entrenos dins la mar, hores de feina, mudances, diumenges en pijama i fins i tot una boda on els convidats em demenàven a quina perruqueria m’havia fet el pentinat ( 10 segons de replegar el pel i fer un bolic elegant davant el mirall de cameva ).

És l’objecte més simple, bàsic i senzill que m’acompanya sempre. Fins ara només responia per jo a un objecte de comoditat o moda. Avui, després d’endinsar-me dies i dies en la recerca antropològica del seu disseny i raó de existir, puc afirmar que tinc sobre el meu cap un objecte amb història, que va sorgir per unes necessitats i unes circumstàncies que han anat cambiant i evolucionat al llarg del temps. Qui sap el dia de demà quin lloc ocuparà un objecte tan “discret” que avui tots duim a la nostra munyeca com qui du un rellotge.

A dia d’avui, aquest objecte respón a una necessitat de recollir el pel quan ens impedeix dur a terme una acció amb comoditat; per exemple, si volem cuinar ens recollim el pel perque no caigui; si volem anar a correr perque no ens molesti a la cara; si volem rentar-mos la cara perque no es banyi. A més, l’utilitzem com un article de moda, per poder crear pentinats: coes de caball, monyes, trenzas, etc… Fins i tot l’arribem a portar a la munyeca en diferents colors com un article de moda i de pas, un article pràctic.

A l’actualitat, ens venen al cap mils de colors, formes, materials i dissenys d’aquest objecte. Però …

de quin material estàven fets els primers “coleteros”?

Quina funció o necessitat cobrien?

Quins eren els individus que l’usàven? 

Eren de cuir, representàven submisió i eren els homes chinesos Han Ming l’any 1644…

Però aquest només és el principi d’una llarga trajectòria de l’evolució antropològica del disseny d’un objecte: El coletero. 

A la pròxima entrada us present el seu passat més obscur, la funció militar que va tenir, la primera patent i com aquest objecte ha fet millonària a una noia de 18 anys.