L'antropologia en el disseny

Recordo amb molta claredat aquella tarda solejada d’estiu. El sol il·luminava amb força els carrers i una lleugera i refrescant brisa bufava des del mar, trobant camí entre els petits i enrevessats carrers de la ciutat costanera on vaig créixer i on encara continuo vivint. Era una tarda qualsevol, jo era petita i em trobava passejant feliçment amb la meva àvia materna quan, de sobte, ens vam aturar en una curiosa botiga on tenien productes de tota mena, algun d’ells força estranys en comparació al què estàvem acostumades a veure llavors, abans de la popularització d’internet i els comerços online. Va ser quan em va cridar l’atenció un anell molt diferent als que havia vist al llarg de la meva vida. Era un anell-rellotge, un accessori que combinava dos objectes molt comuns en un de sol, convertint-se en un nou complement fascinant als meus ulls.

Va ser llavors quan la meva àvia va decidir regalar-me’l i totes dues vam continuar alegrement amb el nostre passeig. M’anava gran, però jo estava molt contenta amb el meu nou anell. Jo no era conscient què, amb els anys, aquell objecte tant curiós es convertiria en un dels records més preuats que tinc d’aquella tarda i, per damunt de tot, de la meva àvia, a la que tant trobo a faltar.

Aquest és un anell molt diferent a un de normal. La funcionalitat d’un anell sol ser la que respon a la necessitat de sentir-nos millor amb la nostra aparença, donant forma a la nostra personalitat mitjançant la roba o els accessoris que portem i definint la nostra identitat. Segons el tipus d’anell es pot posar tant als dits de la mà com als dels peus, nas, orelles… També pot servir com a símbol d’identificació. Existeixen també anells amb emblemes que s’utilitzaven antigament com a segells sobre cera fosa per tancar les cartes i saber de quin remitent procedia. En el cas específic de l’anell escollit, a més, també ens indica quina hora és, sempre i quan estigui ben ajustat i porti la pila corresponent.

Quan parlem d’anells, la característica simbòlica més comuna que ens pot venir al cap és la seva associació amb el matrimoni i el compromís. Evidentment, no en totes les cultures ni èpoques és ni ha sigut així. Aquesta tradició té origen a l’antic Egipte, cap al 2.800 a. C., on els egipcis ja els van començar a utilitzar com a símbol de compromís, col·locant-los en cerimònies prenupcials. Per a ells, la forma de cercle simbolitzava l’amor, ja què es tracta d’una forma perfectament simètrica, sense principi ni fi. Aquesta tradició es va mantenir fins a l’època actual, passant per diferents contexts històrics.

Els primers anells se situen a la prehistòria, on ja s’utilitzaven com a símbol d’identificació per saber amb quina persona es compartien les activitats més importants com la caça o la pròpia vida. Estava ja lligat a raons sentimentals, però també religioses, i també se li atribuïen certes característiques divines segons el material amb el que estigués fabricat.

Però no només s’utilitzaven en cerimònies nupcials. Les classes populars egípcies portaven un anell de coure amb un gravat per atraure la sort. Els morts eren enterrats amb ell perquè creien que els acompanyaria a l’altra vida. Més endavant, a l’antiga Grècia, es destinarien a persones amb càrrecs importants sent utilitzats com a  segells per autenticar ordres, d’igual manera que a l’antiga Roma, on només els podien portar sacerdots, indicant quins privilegis tenien segons el seu material.

Pel que fa a la ficció, dins l’univers narratiu creat per J.R.R. Tolkien, a la coneguda història del «Senyor dels Anells» es parla d’uns anells de poder creats i destinats a persones importants dins el món de la Terra Mitjana. Segons el tipus d’anell i la persona que el porta aquest té unes propietats diferents. L’anell únic és aquell que Sauron, l’antagonista, crea per controlar a la resta, infonent en ell part de la seva voluntat. A causa d’això es generen una sèrie de conflictes que esdevenen una important missió on es conclou que l’anell ha de ser destruït perquè representa un perill massa gran.

Com s’ha pogut observar, la forma d’un l’anell serà sempre la mateixa: un cercle que es posa al voltant d’un dit o en alguna altra part del cos. Però la seva mida, material, color, funció, simbologia i ús variarà segons el seu context històric i/o cultural, lligat a les intencions de la persona que el portarà.

BIBLIOGRAFIA

Amelio-Ortiz, C. (2015, 2 febrer). La historia del anillo. El mundo de las piedras preciosas. http://www.el-mundo-de-las-piedras-preciosas.juwelo.es/la-historia-del-anillo/

ANILLOSDECOMPROMISO.es. (s. d.). Tradición, significado & historia del anillo de compromiso. Recuperat el 28 de febrer de 2021, de https://www.anillosdecompromiso.es/revista/significado-tradicion-historia-anillo-de-compromiso

Austin, C. (s. d.). The History Press | A brief history of signet rings. The History Press. Recuperat el 2 de març de 2021, de https://www.thehistorypress.co.uk/articles/a-brief-history-of-signet-rings/

BBC News Mundo. (2011, 16 abril). De dónde viene la tradición de usar anillos de boda. https://www.bbc.com/mundo/noticias/2011/04/110408_boda_real_anillos_boda_tradicion_pl

Col·laboradors de Viquipèdia. (2021, 8 gener). Anillo. Wikipedia, la enciclopedia libre. https://es.wikipedia.org/wiki/Anillo

CurioSfera Historia. (2021, 8 gener). Historia del anillo – Origen y usos. https://curiosfera-historia.com/historia-del-anillo/#:%7E:text=Origen%20del%20anillo&text=Hacia%20el%202800%20a.C.%2C%20los,pacto%20que%20nadie%20pod%C3%ADa%20romper.

FlashMag – Fashion & Lifestyle Magazine. (2016, 28 octubre). Tendance Joaillerie 2017 – Seal Your Fate With A Grey Warden Signet Ring [Fotografia]. flickr. https://www.flickr.com/photos/142426414@N06/30526411471/in/photolist-NvvQBa-pZRi1Z-pZ8tLv-Nk5JKT-q1imh9-bJYrCk-9ncdSC-pwcZhj-6vpg8J-2jch6DF-2jsVtJV-2kaLQKP-5isLQe-5ix33L-WwWLGS-TzYXaK-2f2fBUM-5isLBK-AgG6cN-35o9qw-26nwsrs-5TZ1-7o8uF1-bJYrCp-7o8uF3-kMr5vM-6qeJ1T-9kCpTd-2iLAvS1-2dApWdp-6UXscS-xJauAv-YGG9bA-wHRLjQ-qZCSNF-Yq3Hya-7EGWvt-2iTp9rR-4mB1Kj-2jF9EvB-4G2VU3-2eHWQc1-8R1gWa-zvL4La-Jsu8n9-8V1KVy-23BAZxj-o7pNsS-22rTvCY-cWs3ZJ

Historia y tradición de la joya por excepción: el Anillo. (2019, 22 maig). El Coral. https://www.elcoral.es/blog/Historia-y-tradicion-de-la-joya-por-excepcion-el-Anillo

Kiwicanary. (2011, 16 febrer). Wedding_Rings_1 [Fotografia]. flickr. https://www.flickr.com/photos/kiwicanary/5917718104/in/photolist-a1VRqu-8eTo9w-fgCfAH-a5e121-Q5Y6WU-3cwqV3-FyN3Pu-zdixns-ek8HH5-ek2TrK-ek8DB5-ek8Dof-ek8E7A-ek8D5u-ek8CS9-ek8Dh1-ek8CK7-2kAKRQG-8skxa9-ek8FBj-9PSJUW-m5kmiX-8G6J7E-4psmp-7a7ewt-7MfX1w-hKtZe-7ab4sW-hxLoA-7a7f3T-7ab4Th-7a7erV-7a7dRv-7a7far-2jAJ3hR-9LT9A-7ab3SG-uFgkc-7ab3k7-2sXEoM-7a7e68-7ab4wy-2iFVcmQ-2jAJ3nv-22oox8V-TgcGxo-C8LuG-agjnsS-xBxh5s-MotnkN

Lee, A. (1991, 19 septembre). El senyor dels anells [Il·lustració]. En El senyor dels anells.

La piràmide-subjectallibres de casa la meva àvia, és un objecte que m’acompanya des de que tinc ús de raó. Sembla mentida com un objecte tàn senzill ens pot portar tants i tants records.
Sempre col·locada a l’estanteria subjectant els llibres que més li agradava llegir al meu avi i els quals fullejàvem tot sovint. Recordo que eren llibres d’animals (an ell li encantàven), i sempre tenìa històries per explicar-me de cada animal.

És un objecte al qual tenia molt d’afecte i em porta a la meva infantesa i moments de felicitat amb els meus avis i familia.

Finalment un dia es va trencar per tant la imatge que aportaré és d’una semblant que he trobat buscant per internet.

Era feta de fusta, de línies rectes i amb petits endinsaments i relleus i de color daurat.

Com la de la imatge, vista de front semblava que hagués de tenir una forma de piràmide, però per darrere tenia una espècie de base que ajudava a subjectar els llibres.
La recordo pesant, per la mida que tenia.

• Les piràmides, són relacionades amb l’època egípcia i la manifestació de poder i estabilitat que els egipcis volien remarcar amb aquestes construccions majestuoses.

La relació que li e trobada a la piràmide- subjectallibres amb els seus “dimensions culturals”, és la intenció de l’objecte és mantenir els llibres en el seu lloc en alt, com una de les funcions que tenien les piràmides, creades per a mantenir el contacte amb el més enllà.
Els significats en diferents cultures sobre les piràmides són variats:

Per exemple a Mèxic, les piràmides mesoamericanes a diferència de les egípcies (eren mausoleus) estaven creades per al culte públic.
Un altra diferència entre les piràmides egípcies a les mexicanes és que les últimes eren peces superposades de forma escalonada i eren construïdes per a representar muntanyes sagrades associades a ‘univers i el sol.

Chichén Itzá (Piràmide Maya)                                 Keops

Respecte a la pregunta de quina relació trobo entre cultura i disseny he de dir que ambdues tenen molt a veure, molt més del que ens podia semblar en un principi.
Alguns dels plans d’estudi del disseny tenen com a objectiu entendre les necessitats dels usuaris i el context en què es troben, com per exemple:
Expressar factors socials i culturals, i moltes d’aquestes habilitats també solen ser requisits del antropolegs.

“Los diseños son un reflejo de lo humano y como tal no son solamente útiles, son también ideas, prótesis y metáforas, un modo de vivir y ver el mundo” Sandra Gómez

BIBLIOGRAFÌA:

https://acropolis.org.sv/blog

https://congresorepublicaamorosa.wordpress.com/

https://www.google.com/

https://blog.antropologia2-0.com/

Diseño y Antropología: un vínculo en expansión

          Vanessa Pons Planellas

La paraula Pedra apareix en 1.776 definicions repartides en disciplines tan vàries com medicina, mineralogia, tecnologia, entre d’altres. Significa matèria mineral sòlida i dura, de composició molt variable, no metàl·lica però amb sals i òxids metàl·lics. Comprovem doncs, que la definició de pedra és tant genèrica com genèric és el seu ús i la seva interpretació dins de l’antropologia i, sobretot, dins del disseny.

En el meu cas, presento aquest objecte, una pedra, que m’ha acompanyat des de fa 9 anys al llarg de tots els canvis importants i transcendentals que he gaudit com, per exemple, un canvi de vida a un altre país, Alemanya, amb una altra cultura i nous aprenentatges. I una tornada, novament, a un altre entorn com és Mallorca, que si bé no es tracta d’un altre país diferent del de partida, doncs sóc natiu de Terrassa, si ho és en cultura i tradició. 

L’història d’aquest objecte comença amb la seva adquisició a una tenda de minerals a Bremen, al nord d’Alemanya, on vaig viure-hi més de 5 anys. Aquesta pedra mística em va ajudar en els moments baixos com un amulet que m’ajudava a superar situacions que la vida m’havia posat davant per aprendre’n alguna lliçó i adquirir més consciència del sentit de la vida. 

La cultura s’adapta aquí, en aquest cas, a un terreny més místic que funcional. Les creences en la cultura aporten un punt important, gràcies a això podem treure’n un significat a l’objecte i una relació amb ella. 

Ara bé, no es redueix a ser una pedra qualsevol. Es tracta d’una pedra Shungit, Aquest objecte és una pedra i també un mineral. En geologia se’l defineix com el mineral intel·ligent o “el forat negre” per les seves propietats d’atracció de l’energia electromagnètica. Es tracta d’una roca del període de fa més de 3.800 milions d’anys composta per carbó metamòrfic de la fase de transacció entre l’antracita i el grafit. Procedeix principalment de Carèlia, a Rússia. Està demostrat científicament que la Shungit no cura, sinó que reactiva la nostra pròpia intel·ligència cel·lular i permet que nosaltres mateixos ens curem. La Shungit reordena els camps magnètics, catalitza, filtra i restitueix allò que ha d’estar al seu lloc, tant en el pla físic com l’energètic.

EL MINERAL INTEL·LIGENT

A Nova Guinea, algunes remotes cultures basen encara la seva tecnologia en la pedra. Els usos tradicionals de la pedra que van des de les eines de pedra que utilitzen per al dia a dia, fins a les pedres simbòliques sagrades continents d’esperits ancestrals i passant també per l’ús de la pedra com a poder medicinal. Com es creen aquestes pedres? Hi ha alguna intervenció humana? Diríem que aquí sorgeixen diversos significats de pedres en un context cultural que els hi dóna forma per convertir-les en altres objectes. Una pedra pot construir o pot acabar en una exposició de museu. 

La pedra en vers del disseny, significa el tot i el rés. El primer pas i el darrer. Pot significar la posada en marxa d‘un projecte, una pedra per dissenyar una llança per caçar, o pot significar per si sol el projecte, una pedra per venerar els nostres avantpassats. Una pedra pot connectar el món espiritual invisible amb el món del visible.  

Vaig triar una pedra  natural, sense  polir perquè el valor regeix en les seves qualitats i no en la seva forma. De nou aquesta interpretació cultural és molt subjectiva perqué per a la cultura russa és imprescindible que es talli en forma de collaret per a poder beneficiar-se millor dels avantatges energètics d’aquesta pedra. El tallatge de la pedra fa que sigui única i exclusiva, sense cap còpia. Aquesta característica d’exclusivitat permet ascendir els sentiments únics que aquella pedra única forma part de nosaltres i de ningú més, és un exemplar únic a l’univers. 

Stonehenge és ara un símbol de Gran Bretanya, però probablement va ser establert inicialment per algun grup tribal a la regió de Wessex, i ha experimentat molts canvis en el seu atractiu simbòlic. 

“Damas y caballeros ¡Hagan sus apuestas!”. La necessitat universal a què respon una pedra és com intentar jugar una partida de ruleta russa, mai saps el que et pot tocar. Com construir una teranyina de significats que fas i desfàs segons sigui necessari. Els significats culturals associats a una pedra són innombrables. En el meu cas, trobo que és una necessitat que transcendeix les lleis físiques en favor de les energètiques. Tothom podria anomenar una pedra significativa que pogués descriure com un objecte important en la seva vida, cert?

Record de petita incapaç de dur els cabells amollats. Mumare insistia en que passetjés aquella melena llarga i rossa i a jo tan sols em molestava per jugar. Record que sempre acabava fent-me una coa mal feta… Més envant, vaig perfeccionar la meva tècnica per fer-me cues i monyes ja que sempre les necessitava alhora de navegar (imaginau-vos amb el vent i l’aigua quin centrifugat es feia a la meva melena si no me la recollia).

A l’institut, si un sol dia em deixava la goma de pel, ja estava incòmoda tot el dia. Pel per la cara, per damunt els llibres… necessitava fer-me la monya característica que fins a dia d’avui m’acompanya i que ha viscut hores d’estudi, campeonats i entrenos dins la mar, hores de feina, mudances, diumenges en pijama i fins i tot una boda on els convidats em demenàven a quina perruqueria m’havia fet el pentinat ( 10 segons de replegar el pel i fer un bolic elegant davant el mirall de cameva ).

És l’objecte més simple, bàsic i senzill que m’acompanya sempre. Fins ara només responia per jo a un objecte de comoditat o moda. Avui, després d’endinsar-me dies i dies en la recerca antropològica del seu disseny i raó de existir, puc afirmar que tinc sobre el meu cap un objecte amb història, que va sorgir per unes necessitats i unes circumstàncies que han anat cambiant i evolucionat al llarg del temps. Qui sap el dia de demà quin lloc ocuparà un objecte tan “discret” que avui tots duim a la nostra munyeca com qui du un rellotge.

A dia d’avui, aquest objecte respón a una necessitat de recollir el pel quan ens impedeix dur a terme una acció amb comoditat; per exemple, si volem cuinar ens recollim el pel perque no caigui; si volem anar a correr perque no ens molesti a la cara; si volem rentar-mos la cara perque no es banyi. A més, l’utilitzem com un article de moda, per poder crear pentinats: coes de caball, monyes, trenzas, etc… Fins i tot l’arribem a portar a la munyeca en diferents colors com un article de moda i de pas, un article pràctic.

A l’actualitat, ens venen al cap mils de colors, formes, materials i dissenys d’aquest objecte. Però …

de quin material estàven fets els primers “coleteros”?

Quina funció o necessitat cobrien?

Quins eren els individus que l’usàven? 

Eren de cuir, representàven submisió i eren els homes chinesos Han Ming l’any 1644…

Però aquest només és el principi d’una llarga trajectòria de l’evolució antropològica del disseny d’un objecte: El coletero. 

A la pròxima entrada us present el seu passat més obscur, la funció militar que va tenir, la primera patent i com aquest objecte ha fet millonària a una noia de 18 anys.